El Racó del Veïnat
Pere Equisoain
Acabava l’estat d’alarma i arribava aquest estiu, que ha resultat tan estrany. Vaig decidir incorporar-me a la “nova normalitat”. Em perdonareu si m’aturo un moment aquí per fer palès que aquesta expressió ja es venia utilitzant des de la crisi del 2008 per descriure el canvi d’escenari al que vàrem haver de fer front, començant pel retrocés des del mileurisme cap al precariat. Amb cada crisi, la majoria hi perd.
Recuperava, amb prudència, vells hàbits. Esperava a un amic, al que no veia des d’abans del confinament. Havíem quedat per dinar, a l’aire lliure com diuen que és més segur. Vàrem triar la zona del passeig de la Bonanova prop de la Via Augusta. Mentre l’esperava vaig donar un tomb pels voltants, un tomb ben aprofitat. Descobrim les ciutats i els barris quan no tenim pressa. Em va cridar l’atenció una estructura atípica: era la Torre de l’Aigua, ho vaig esbrinar després. Modernista de finals del segle XIX diuen que va ser construïda per subministrar aigua a una casa elegant que ja no existeix. De fet van ser elegants, senyorials totes les cases d’aquella zona. Ho recordo bé. De molt nen passejava amb el meu pare a la sortida del col·legi fins a la plaça de la Bonanova, anada i tornada amb canvi de vorera inclòs.
Encara que la descoberta a la que vaig donar més valor va ser la d’una placa que deia “Jardins dels Setze Jutges. Grup impulsor de la cançó catalana”. No sabia que Sarrià havia dedicat un indret a aquells que jo tant admiro. He de dir que l’espai, al meu parer, no feia honor ni a la paraula jardins, ni molt menys als mèrits dels Setze Jutges i de la resta de components de la nova cançó. Però no és d’això del que vull escriure.
Això va d’agraïment i de modest homenatge. A ells, a tots ells, als setze i a la resta dels que varen fer possible la nova cançó. Vull remarcar la paraula nova. Per a mi i per a molta gent aquest mot feia referència al que ens deien en aquelles composicions. Les lletres eren importants, potser perquè parlaven de coses que llavors no es podien dir en una conversa normal. També és veritat que de vegades els calia jugar amb les paraules per a fer-nos arribar allò que ens volien transmetre. Vàrem aprendre a copsar eufemismes. Aquells recitals sabies com començaven, però no com acabaven. De vegades no arribaven al final, eren interromputs sobtadament i no pel mal temps.
A banda de les composicions pròpies, musicaren a grans poetes: Salvador Espriu, Joan Oliver (Pere Quart), Vicent Andrés i Estellés, Joan Salvat-Papasseit, Miquel Martí i Pol, el nostre J.V.Foix… Ens obriren una porta que conduïa al món de la poesia i la literatura. Ens ajudaren a gaudir de la lectura. A més, ens aproparen a escriptors de casa nostra llavors poc publicitats, diguem-ho així.
Recordo un recital, llavors no dèiem concert, de Maria del Mar Bonet, que enguany participa a les minvades festes de la Mercè. Era a la plaça del Consell de la Vila, a Sarrià. Va ser una nit màgica amb moments inoblidables. Va cantar, entre d’altres, un poema de Josep Palau i Fabre: “Jo em donaria a qui em volgués”. És difícil explicar els sentiments en escoltar aquella cançó i aquella veu. Des de la meva posició no veia l’escenari. El noi jove que era jo, va descobrir que et pots enamorar d’una veu. Crec que no vaig ser l´únic.
Però no vull personalitzar el meu reconeixement. A tots els hi dec moments inoblidables. Haig de confessar que avui m’emociono, més que mai, quan escolto algunes de les seves cançons. Em pregunto i potser us preguntareu perquè escric això ara. No sembla un tema d’actualitat. Tenim altres problemes.
Jo només demano, i potser no cal, que no els oblidem. A ells, a tots ells: gràcies, moltes gràcies!
