gent del barri
M. Antònia Font Fernàndez
Quedem amb Isidre Bohigas, galerista i col·leccionista d’art, en un local amagat al carrer de Ballester, a tocar de la Ronda del General Mitre. És on hi ha les oficines del Centre d’Art Contemporani Piramidón, lluny de l’espai de creació i exhibició d’obres, que és al barri de la Pau, a la Verneda. Aquí dalt, però, l’única pista que ens porta a pensar en un viver és el de plantes que hi ha enfront. I és qüestió de decantar les fulles per conèixer el bosc.
Resumeixi’ns, per començar, la seva trajectòria professional.
La meva formació no està relacionada amb l’art: el que vaig estudiar és la fabricació del paper, a França. És a dir, pròpiament sóc industrial. Després vaig treballar com a tècnic en una fàbrica de paper del País Basc. El 1991, vaig tornar a Barcelona per dedicar-me a una companyia d’assegurances mèdiques, i hi he treballat durant 25 anys. També m’he dedicat a activitats immobiliàries, que són el que m’ha permès anar aguantant fins avui (riu).
Centrem-nos, ara, en el Piramidón. En què consisteix aquest projecte?
Al Piramidón donem allotjament a artistes que descobreixen aquestes instal·lacions i ens demanen de tenir-hi un estudi. Normalment, són artistes de fora. Quan l’artista és local, l’anem a visitar on treballa per veure si el que fa s’ajusta a la nostra línia, i si és compatible li proposem un tracte, normalment d’obra i espai. A la vegada, nosaltres actuem com una galeria.
Piramidón no és una galeria clàssica
en què es parla directament de preus,
sinó que volem que hi hagi diàleg
Dueu a terme una doble funció, doncs.
Exactament: venem obra com a galeria i lloguem espais com a centre. Nosaltres som molt flexibles: lloguem obra per un dia, per anys… Tenim casos molt variats. I després, tenim els socis, que, pagant una quota mensual, tenen dret a retirar obra.
Els socis deuen pertànyer, més o menys, al gremi artístic…
Hem vist casos ben curiosos, de persones de qui mai no hauríem pensat que poguessin tenir interès en el món de l’art. L’altre dia, per exemple, ens va sorprendre un propietari d’un taller mecànic que volia celebrar les noces de plata aquí. Als seus amics, els vam proposar de veure l’obra que havia escollit, però és clar, ells van dir que no hi entenien ni els interessava. En canvi, hi ha el cas del senyor Vila Casas, un seguidor nostre, que ha comprat per a la seva fundació. Tenim aquests extrems.
És curiós.
Intentem promocionar la cultura a tots els àmbits. La nostra il·lusió és que la gent, abans de canviar el sofà de casa, prefereixi comprar una obra d’art. Perquè de vegades és més car el sofà que una obra: no és una qüestió de preus, això, és una qüestió de sensibilitats. I la nostra fórmula per gestionar el Piramidón va enfocada cap aquest objectiu.
És per això que, al Piramidón, artistes i compradors es coneixen personalment?
No som la galeria clàssica en què es parla directament de preus, sinó que volem que hi hagi diàleg. Els artistes professionals (molts són llicenciats en Belles Arts o que ha voltat per mig món) saben explicar millor que ningú la seva obra i poden atendre els dubtes dels compradors potencials tenint en compte quina és la formació de l’altra persona. Ho vivim amb una passió que potser no ens convé gaire.
Fomenteu el diàleg i també les tertúlies. Com funcionen?
Ara farà 24 anys que impulsem una tertúlia setmanal, els dimarts. Intentem convidar-hi perfils inquiets i representatius: artistes, científics, escriptors… La idea és ajuntar professionals de diversos sectors, a fi que realment hi hagi diàleg, no una conferència, per molt informal que sigui. No conec cap altre espai a Barcelona que organitzi aquest tipus de trobades: a la pràctica, el que hi ha són tertúlies d’amics, persones que parlen del mateix i persones que només parlen elles.
Parli’ns d’alguns artistes.
Pere de Ribot té estudi aquí al barri i també prop de Figueres, que és on treballa a l’estiu. És l’artista més figuratiu, per dir-ho d’alguna manera: està molt centrat en els paisatges empordanesos. Tom Carr i Carlos Pazos també són molt internacionals, tot i que les obres de Pazos són més aviat per a col·leccionistes.
Heu participat mai la jornada de portes obertes d’artistes del Farró? Des de fa uns anys, hi ha un cap de setmana de maig en què la gent pot entrar als tallers i veure com s’hi treballa.
Al Piramidón hi hem participat: intentem sumar-nos a totes les iniciatives d’aquest tipus. Per cert, vull aprofitar per convidar totes les escoles de Sant Gervasi a fer visites guiades. Cada mes en tenim alguna, però els grans col·legis del barri encara no han vingut.
Des d’aquí es donaran per al·ludits. Una altra pregunta: de quins recursos econòmics disposeu per gestionar el Piramidón?
No tenim cap ajuda oficial, només disposem de 600.000 euros a l’any, però sembla que hi ha més treballadors que artistes. És un mal endèmic de l’Administració Pública. Fixa’t quina és la situació que, quan va acabar la Segona Guerra Mundial, a Holanda van concedir ajudes a 200 artistes més o menys acceptables. Doncs bé, fa uns anys va acabar aquest programa, i havien arribat a tal punt que hi havia 10.000 artistes que no sabien on posar les obres, literalment, de tantes que n’hi havia. Què passa? Que les ajudes eren públiques, i per tant ningú no hi posava filtre: què en sap, d’art, un administratiu? És un error que hi intervingui el sistema públic a l’hora de repartir diners en aquest sector. A Arteku, a Sant Sebastià, vaig preguntar per què els estudis no tenien clau, a fi que el director hi pogués donar un cop d’ull. I em van respondre que un artista de veritat no ho accepta, això, perquè la creació és lliure.
A mi m’agraden els carrers amples,
a Sant Gervasi en tenim un que ho és,
però n’hi ha molts que s’han quedat estrets
Ha viscut al País Basc, però ara viu a Sant Gervasi. Què li aporta viure aquí?
Vaig viure 12 anys a San Sebastián, i quan vaig tornar, el 1971, buscava casa fins una mica més enllà (assenyala la plaça Lesseps, límit del districte). Més enllà ja no. Hi va haver aquest solar i ens vam unir companys de l’assegurança. El 1974 es va obrir la Ronda, si no ho recordo malament. La veritat és que hauria preferit quedar-me la casa d’aquí davant (la casa Tosquella), però no hi ha hagut manera d’entendre’s amb la vídua: jo li proposava fer el meu pis i una quantitat addicional per instal·lar-hi el Piramidón, ja que aquí on estem ens és petit. Pel que fa al pis, abans tenia una panoràmica més àmplia per veure el mar: fa 11 anys vam buscar un pis més alt, però no hi hagut manera i aquí m’he quedat. És un barri còmode, aquest, i t’hi acabes trobant gent del teu tarannà, amb qui t’hi entens. A més, hi viuen els meus fills i els meus néts. Després hi ha la zona del Putxet, que té la seva gràcia. Em van oferir de comprar una casa al Parc de Bertran, però la despesa de calefacció hauria estat abismal. A més, m’agrada la idea de propietat americana, que poses la reixa a fora: aquell parc és únic, però està massa tancat. És un cas especial de comunitat de veïns horitzontal.
Fotografia de Javier Sardá
I algun emperò de viure aquí?
A mi m’agraden els carrers amples, aquí en tenim un que ho és (la ronda del General Mitre), però n’hi ha molts que s’han quedat estrets. És una pena que Cerdà calculés les amplades d’aquí baix i a nosaltres ens hagin quedat carrers per on no pots passejar (amb referència al carrer de Ballester). El pla de 1975 preveia eixamplar força el carrer de Sant Gervasi de Cassoles, però mentre no s’obri del tot… El que ha quedat molt bé és Vil·la Florida i la biblioteca: durant molts anys, aquell espai no lluïa gens. Aquell pla hauria servit per eixamplar carrers: hi hauria hagut expropiacions i queixes, és clar, però ja no vindria d’un conflicte.
Acabem amb una variant d’una citació de Felip II que va deixar anar Isidre Bohigas al principi de l’entrevista: ‘en els nostres arxius no s’hi pon el sol’. I aquesta circumstància ha fet possible que el Centre d’Art Piramidón celebri els 25 anys, amb un centenar d’artistes de tot el món que hi han trobat allotjament.
