Explorar El Jardí
M. Josep Tort
Al passeig Manuel Girona, 35-37 i al carrer Fontcoberta, 9-13, es localitzen dues masies catalogades a l’inventari del patrimoni arquitectònic de Barcelona. Es van construir entre els segles XVI i XVII i testimonien el passat agrícola de Sarrià. Dos xiprers destaquen davant la façana principal d’aquests històrics edificis i prenen rellevància per la seva extensa simbologia.
Can Raspall
La masia Can Raspall formava part de la finca Torre Gran situada al terme municipal de les Corts. Joan Pau Raspall la comprà l’any 1739 a Jaume Janer, batlle de les Corts de Sarrià l’any 1673. A finals del segle XX va passar a mans de l’acabalada família Güell i després a la nissaga dels Girona. Actualment, és propietat de la clínica de medicina avançada CIMA.
L’edifici, molt ben conservat, es caracteritza pels esgrafiats geomètrics i pels finestrals gòtics. Al bell mig s’hi eleven les golfes, un cos central cobert per teula àrab a les quatre vessants que dibuixa una galeria amb cinc arcs de mig punt. La façana s’organitza simètricament amb tres grans balconades a la planta noble.
Cap als anys vint, inicia una reforma que afegeix un cos arquitectònic i una porxada als laterals de la masia i vesteix els voltants de la casa amb bonics i ostentosos jardins que incorporen elements decoratius de terracota, amb escultures, gerros i balustrades dels quals, encara avui, resten alguns vestigis. Aquests històrics jardins estan flanquejats per dues fileres remarcables de magnòlies i arbres ampolla.
Davant la façana principal s’estén el jardí contemporani, constituït per un conjunt de parterres d’aromàtiques amb l’espígol com espècie dominant i algunes magnòlies i lledoners.
Can Senillosa
L’antiga masia de can Senillosa segurament té els orígens abans del segle XVIII. Disposava d’una gran extensió de terres de conreu i duna mina d’aigua. La casa amb un taulat a quatre vessants, dibuixa una galeria amb terrassa superior que envolta les façanes laterals i posterior de la planta baixa. Múltiples remodelacions l’han convertit en una casa de caràcter senyorial que ha passat a mans de diferents propietaris. Antigament, tenia una capella d’estil barroc que es va construir l’any 1760.
Situats davant mateix de l’antiga masia, els jardins històrics de can Senillosa, són, actualment, de titularitat pública. Limiten amb el carrer Fontcuberta i estan situats a dos nivells. Contenen exemplars típics de la flora mediterrània com les palmeres, els margallons, els llorers, les iuques, els pitòspors, els xiprers esparsos i un conjunt lineal d’arbres de l’amor que acoloreixen les capçades amb una intensa floració rosada.
El xiprer, símbol funerari
Els xiprers han estat sempre presents en tots els cementiris i recintes religiosos de la conca mediterrània. Han generat una simbologia amplíssima i se li han atribuït un munt de valors espirituals. La seva forma allargada fa enlairar la mirada cap al cel, apropant-nos a les divinitats. Els xiprers guien als morts en el seu camí cap a l’eternitat.
El xiprer, símbol d’acollida
En moltes publicacions, la simbologia del xiprer acaba reduint-se a un sentit funerari, però, contràriament a aquesta percepció, en el folklore català el xiprer emergeix amb un significat renovador i actiu en els valors de la solidaritat i supervivència dels més desfavorits. Segons Joan Amades, sant Francesc d’Assís, patró dels captaires, caminaires i rodamons, beneïa les masies que donaven almoina als més pobres pensant que això els donaria beneficis.
En aquest punt apareixen els xiprers com a símbol d’hospitalitat, un indicador d’allò que el pobre podia esperar a la porta del ric. Segons Martí Boada, si hi havia un xiprer davant la casa, es tenia dret a un petit àpat (pa i trago). Si n’hi havia dos, un àpat complet i tres, es tenia el dret de passar-hi la nit. El dret de ser acollit es feia evident en els monestirs benedictins, però també era una realitat en el sector rural català laic.
El xiprer, l’arbre (Cupressus sempervirens)
El xiprer és un arbre amb una silueta inconfusible. S’ha constituït com a símbol d’identitat del paisatge mediterrani. La seva capçada esvelta en forma de fus ens permet identificar-lo des de la llunyania. És alt i dret, amb les branques acostades al tronc i les fulles petites en forma d’escates d’un verd fosc, que simbriquen entre elles.
Oriünd de la Mediterrània oriental, s’ha introduït al nostre país de molt antic, però no ha arribat a naturalitzar-s’hi. Pot viure més de cinc-cents anys i se’n coneixen alguns exemplars mil·lenaris. La seva gran longevitat i el caràcter perennifoli de les seves fulles l’han situat com a símbol de la immortalitat i de la vida eterna.
El xiprer es conreava ja en el període grecoromà i constituïa un element indispensable en el jardí mediterrani. En moltes cases i masies del nostre territori s’han plantat xiprers com a símbol de l’hospitalitat.
Fruit de la diversitat de simbologies associades al xiprer, no és estrany que trobem representacions d’aquest arbre en diferents edificis de Gaudí, com la coneguda creu gaudiniana, inspirada en la pinya o gàlbul d’aquest arbre que s’obre en quatre braços a la maturitat, que assenyalen els quatre punts cardinals.
La fusta del xiprer és molt apreciada per la duresa i resistència a la humitat. És imputrescible i inatacable pels corcs i els fongs. S’utilitza en treballs fins d’ebenisteria, escultura i en la construcció naval. Desprèn un perfum exquisit semblant al del cedre.
