Explorar El Jardí
M.Josep Tort
Situat entre el parc de can Sentmenat, el passeig de Santa Eulàlia i el carrer Vidal i Quadres, l’Institut del Desert de Sarrià es caracteritza per tenir un jardí especialment bonic i ampli, on els residents poden trobar el seu racó predilecte i gaudir en plenitud de la natura.
La història
Fonts no contrastades diuen que en aquest indret hi va néixer Santa Eulàlia, a l’època romana. El que està documentat és que en Joan Terre, propietari de la finca, la va cedir als caputxins l’any 1578, on van viure-hi fins a la desamortització del 1835. Era un convent rodejat de boscos que contenia una capella dedicada a la màrtir Santa Eulàlia.
Devastat durant les revoltes de mitjans del XIX, el convent va ser venut a uns anglesos, que el van convertir en una torre residencial envoltada d’un extens jardí boscós. Poc temps després va passar a mans de l’industrial tèxtil Pepe Sert, que va encarregar a l’arquitecte Josep Amargós (1849-1918) una reforma per convertir-lo en un asil per obrers mutilats. Es va inaugurar l’any 1894 amb el nom d’Institut del Desert de Sarrià.
En Josep Amargós va començar com a mestre d’obres i posteriorment es va llicenciar en arquitectura. Amant de l’arquitectura historicista, va evolucionar cap al modernisme. Les seves obres més significatives van ser l’hivernacle del parc de la Ciutadella, la reordenació de la muntanya de Montjuïc i l’edifici que actualment és la seu del museu Agbar de les Aigües, entre d’altres.
Fa 30 anys aproximadament, l’actual Institut del Desert de Sarrià es va construir de bell nou. Conserva un retaule de l’antiga església situat a la paret de rocalla al costat d’unes escales. Els vitralls de colors de l’actual capella estan dedicats a Santa Eulàlia.
Els jardins
La finca, situada a la base de la muntanya de Vallvidrera, en el vessant assolellat de la serra de Collserola, presenta un desnivell d’uns 12 metres d’altura i té una superfície d’uns 7.000 m². L’edifici i l’església situada a la part del darrere estan envoltats d’un conjunt d’àrees enjardinades que combinen jardins de composició clàssica amb indrets més assilvestrats que permeten que la biodiversitat local flueixi lliurement.
El jardí de les magnòlies i l’hort
El jardí del darrere, d’uns 1.700 metres quadrats, constitueix l’espai estrella de la finca. Antigament, devia ser un gran hort, i avui és un espai planer entapissat amb gespa sempre verda on hi creixen un conjunt d’arbres, entre els quals destaquen set magnífiques magnòlies, un llorer centenari, una olivera, un jove castanyer, un pi blanc altíssim, alguns fruiters i una palmera. Tancant el jardí per la part superior, s’estén una llarga feixa elevada que alberga un hort molt ben cuidat amb una vinya emparrada i alguns fruiters. A la paret del fons, hi ha un memorial amb la inscripció del Doctor Josep Ricart i Vima com a tribut d’agraïment al fundador de la medicina homeopàtica.
El jardí del tal·lus de la mitja lluna
Sota el jardí de les magnòlies, s’estén un gran parterre en pendent en forma de mitja lluna, al final del qual hi trobem un petit estany encapçalat per una l’escultura d’un Sagrat Cor, al peu de la qual brolla una font. El talús entapissat de gespa conté dues figueres, un til·ler, una magnòlia, dues palmeres, un l’arbre de l’amor i un cedre i, a la part més baixa, albirem atzavares i un conjunt de plantes aromàtiques. Al costat d’aquest talús, s’enfila un accés asfaltat que limita amb un mur flanquejat per xiprers i àlbers a la part superior. I a tocar del passeig de Santa Eulàlia, el parterre s’eixampla i trobem alguns fruiters, una palmera, una olivera i una vinya emparrada sobre el mur.
El Blauet
Enric Capdevila
El blauet (Alcedo atthis) és un ocell de la família dels alcedínids, que es caracteritzen per tenir el cap gros, el bec llarg i esmolat, potes curtes i cua arrodonida. És un ocell sedentari i difícil de veure que ocupa cursos fluvials i zones humides d’aigua neta. Prop de Barcelona el podem veure als rius Besòs i Llobregat, però també al pantà i la Rierada de Vallvidrera, que estan en un estat preocupant de conservació. És un ocell de colors tropicals vius, el dors és blau verdós elèctric, té una taca blanca als costats del coll i per sota és de color marronós ataronjat; les potes són vermelloses. És petit, fa uns 16 cm de llarg.
Fa una dieta ictiòfaga, basada en peixos petits, però també menja insectes i larves aquàtiques. Quan vola ho fa amb rapidesa i a poca altura. Acostuma a romandre quiet sobre una branca observant fixament la superfície de l’aigua. Tan aviat com veu una presa s’hi llença amb rapidesa submergint-se fins agafar-la. Dins de l’aigua plega les ales, fins que les obre per girar i sortir amb força. Torna al seu penjador on colpeja el peix fins rematar-lo i engolir-se’l. Passat un temps obre el bec i regurgita una bola per la boca: és una egagròpila amb les restes que no han estat digerides (espines, escates…). Cria en talussos terrosos vora de l’aigua, on excava una galeria de fins a un metre de longitud, que acaba en una cambra més ampla.
A Sarrià podem veure el blauet durant les festes populars, atès que és un gegantó fill dels gegants Gervasi i Laieta, que representa un jove del Centre Excursionista Els Blaus (1920), vestit amb una camisa de quadres i un fulard, amb motxilla i una gorra de llana al cap. Fa quasi tres metres d’alçada i pesa 23 quilos. Va ser construït el 2001 per Jordi Grau del Taller El Drac Petit de Terrassa.
La dita: Ocell de bec ample menja més que el que guanya
