Explorar el Jardí
Maria Josep Tort
Els jardins de Mercè Rodoreda situats entre l’avinguda República Argentina, la baixada Blanes i el carrer la Costa es van inaugurar l’any 2008 per commemorar el centenari del naixement de l’escriptora. Situats en un terreny en força pendent, els jardins contenen espècies típicament mediterrànies com les alzines, els pins pinyoners, el marfull, el margalló, l’ametller etc. i d’altres espècies ornamentals com cedres, mimoses i palmeres.
Al costat mateix d’aquests jardins, podem visitar el romàntic jardí de Portolà, situat al pati de mançana d’una antiga casa modernista, la Villa Matilde que va ser construïda el 1910 i que ha estat restaurada recentment. El carrer de Portolà el va urbanitzar, cap el 1890, el matrimoni format per Casimir de Gomis, terratinent de la zona, i Rosa de Portalà, que nasqué a Agullana, que tenien una propietat important en aquest indret. La casa i el jardí el va construir un dels fills, i avui és un centre d’educació especial de la Generalitat de Catalunya.
El jardí, amb terrasses a diferents nivells i racons entranyables, conté llorers, troanes, nesprers, un taronger a l’entrada, un ullastre possiblement centenari i les soques tallades de cinc grans palmeres que devien patir l’atac de l’escarabat morrut. És un jardí paradigmàtic de les torres burgeses d’època modernista.
La primavera molt a prop
Depenent del clima, a les darreries del mes de febrer, ametllers i mimoses escampen la seva fragància i color arreu del paisatge. Clapes blanques lleugerament rosades alternen amb punts de color d’un groc cridaner com si fossin alegres pinzellades pintades sobre un fons d’hivern. Aquest dibuix ens mostra la proximitat de la primavera, l’estació més productiva de l’any, la que desferma sobtadament una allau de vida i de color.
En molt pocs dies, el paisatge canvia radicalment, els arbres s’omplen de fulles les flors despleguen el seu arsenal multicolor i l’herba tendra entapissa tots els racons del territori.
L’eclosió de les flors és un dels moments estel·lars de la primavera, el seu color no és un caprici de la natura, sinó que respon a una necessitat estratègica d’atraure insectes per garantir la reproducció de l’espècie, així doncs les flors més vistoses es pol·linitzen mitjançant insectes i les menys atractives a través del vent o altres mitjans.
L’ametller – Prunus dulcis
L’ametller és el primer fruiter que ens avisa de la proximitat de la primavera. Obre les seves flors abans que surtin les fulles quan encara fa fred i fins i tot quan glaça.
És un arbre de secà de la terra baixa, d’origen oriental i naturalitzat a la regió mediterrània. Pertany a l’extensa família de les rosàcies amb fulles lanceolades i dentades i amb flors molt abundants amb cinc pètals de color blanc lleugerament rosat.
El fruit de color verdós i amb un borrissol superficial és l’ametlló i la llavor, —la part comestible—, l’ametlla de gran valor nutricional que conté proteïnes, greixos, sucres, vitamines i minerals en quantitats variables.
Es cultiven dues varietats d’aquests arbres que donen ametlles dolces i amargues. Les amargues són tòxiques i s’utilitzen per fer cremes i altres cosmètics i les dolces tenen infinitat d’aplicacions en la indústria alimentària i a la nostra cuina. La closca llenyosa també s’utilitza com a combustible.
L’ametlla és el fruit sec que té el grau de cotització més elevat en el mercat internacional de la fruita seca.
Mimosa – Acàcia dealbata
Igual que l’ametller, la mimosa desplega el seu potencial florístic a finals d’hivern amb l’eclosió de milions de flors de color groc brillant que omplen la capçada fins a vessar i deixen pràcticament ocultes les fulles persistents de l’arbre.
La floració de la mimosa és espectacular, a primer cop d’ull les flors semblen petits cabdells esfèrics però en realitat són inflorescències que agrupen unes vint o trenta flors en cada cabdell o glomèrul. Les flors desprenen una olor força agradable.
La mimosa originaria d’Austràlia i Tasmanià pertany a la gran família de les lleguminoses que inclou 1.200 espècies del gènere Acàcia i comprèn plantes de fulles compostes i plomoses amb fruits en forma de llegum.
Naturalitzada a l’àrea Mediterrània, sovint constitueix una greu amenaça per a la flora autòctona a causa de la seva capacitat colonitzadora. És una planta catalogada com a invasora que cal controlar. Com a planta ornamental es cultiva moltíssim pel seu enlluernador color.
Maria Josep Tort és biòloga i especialista en arbres singulars
El pinsà
Enric Capdevila
El pinsà comú (Fringilla coelebes) és un ocell de l’ordre dels passeriformes. El mascle té el front negre, el cap blau pissarra i les galtes i el pit morat; els dors marró i el carpó verdós. La femella és de to marró verdós, amb la part inferior més clara. La doble franja alar i les rectrius blanques de la cua, el fan inconfusible en vol. Li agraden els boscos, erms, jardins i conreus. Durant la primavera i l’estiu menja sobretot invertebrats, durant la resta de l’any cerquen llavors del terra. Fa el niu en les capçades dels arbres o en arbustos alts, on hi fa una posta de quatre a sis ous. Els mascles tenen un cant molt bonic, per això és molt apreciat com a ocell de gàbia. És l’ocell més comú a tot Catalunya (sis milions), però a la ciutat només el podem observar durant l’hivern. Catalunya és un territori d’hivernada dels ocells europeus, fins al fet que la població alada augmenta de 35 milions a l’estiu, fins a 65 a l’hivern.
La dita: Si veieu un pinsà, fred farà
