Explorar El Jardí
M. Josep Tort
El cementiri de Sarrià és un dels indrets més singulars i amagats de Barcelona i potser un dels més difícils de trobar. És un espai silenciós, congelat en el temps, que traspua pau i recolliment i ens connecta amb els records i pensaments més íntims de la nostra consciència. Està situat al barri de Les Tres Torres, al costat del nucli antic de Sarrià i al bell mig d’un conjunt d’edificis residencials que l’encerclen i l’oculten totalment. Talla el carrer Dr. Roux a l’altura dels carrers Dalmases i Pau Alcover on se situen els dos accessos d’entrada.
Sembla que el cementiri es va construir a mitjans del segle xix, quan Sarrià era un poble amb un cens de població molt escàs. Hi estiuejaven un munt de famílies benestants de Barcelona que hi tenien les seves torres, però estaven empadronades a la ciutat i enterraven als seus familiars als cementiris de Montjuïc i Poblenou. Aquest fet va determinar que el cementiri conservés les seves dimensions i el seu caràcter rural sense grans i ostentoses decoracions.
El cementiri té una superfície de 4.569 m2 i 2.163 sepultures, i consta de dos departaments construïts en diferents períodes. Els murs perimetrals són plens de nínxols i les tombes i panteons se situen en els espais centrals. Els xiprers, arrenglerats als marges dels accessos són testimonis de les històries i vivències dels familiars i amics que han enterrat els seus éssers estimats.
Els xiprers han estat sempre presents en tots els cementiris i recintes religiosos de la conca mediterrània. En el decurs de la història han generat una simbologia amplíssima i se li han atribuït un munt de valors espirituals. La seva forma allargada fa enlairar la mirada cap al cel, apropant-nos a les divinitats. Els xiprers guien als morts en el seu camí cap a l’eternitat.
El cementiri de Sarrià ha estat objecte de l’organització de diferents itineraris de caràcter cultural per ser un dels recintes funeraris més petits i desconeguts de Barcelona. I a més a més per l’interès que suscita la presència d’alguns sarrianencs il·lustres enterrats, com en Carles Riba i la Clementina Arderiu, el poeta J.V. Foix i altres intel·lectuals i artistes.
El recinte es divideix en dos departaments, el primer dels quals conté la capella i un parterre enjardinat molt singular on conviuen un conjunt de plantes suculentes, cactus i atzavares amb alguns arbres de la flora mediterrània com l’alzina i l’ullastre. En el segon departament trobem els dos xiprers més grans i longeus del cementiri, un dels quals destaca per la seva alçada, ufanositat i excel·lent estat de conservació. Un segon exemplar, possiblement el més vell, se situa davant la tomba de la família Santacana Ballester i presenta un aspecte més vetust amb un tronc molt ramificat i una capçada parcialment esclarissada.
El xiprer (Cupressus sempervirens)
El xiprer és un arbre amb una silueta inconfusible. S’ha constituït com a símbol d’identitat del paisatge mediterrani. La seva capçada esvelta en forma de fus ens Jardins del Cementiri de Sarrià permet identificar-lo des de la llunyania. És alt i dret, amb les branques acostades al tronc i les fulles petites en forma d’escates d’un verd fosc, que s’imbriquen entre elles.
És un arbre oriünd de la mediterrània oriental que s’ha introduït al nostre país des de fa temps, però no ha arribat a naturalitzar-se. Pot viure més de 500 anys i es coneixen alguns exemplars mil·lenaris. La seva gran longevitat i el caràcter perennifoli de les seves fulles l’han situat com a símbol de la immortalitat i de la vida eterna. Tanmateix, ens fa enlairar la mirada cap el cel, en el domini de les divinitats.
El xiprer es conreava ja en el període grecoromà i constituïa un element indispensable en el jardí mediterrani. En moltes cases i masies del nostre territori s’han plantat xiprers com a símbol de l’hospitalitat. Un sol xiprer donarà beure a un viatger; dos, el proveirà de menjar per ell i el seu cavall; i tres podrà passar la nit.
Fruit de la diversitat de simbologies associades al xiprer, no és estrany que trobem representacions d’aquest arbre en diferents edificis de Gaudí, com la coneguda creu gaudiniana inspirada en la pinya o gàlbul d’aquest arbre que s’obre en 4 braços a la maturitat, que assenyalen els 4 punts cardinals.
La fusta del xiprer, és molt apreciada per la seva duresa i resistència a la humitat. És imputrescible i inatacable pels corcs i els fongs. S’utilitza en treballs fins d’ebenisteria, escultura i en la construcció naval. Desprèn un perfum semblant al del cedre que procedeix de la resina que sintetitzen aquest conjunt de coníferes.
La cigonya
Enric Capdevila
La cigonya (Ciconia ciconia) és un ocell de gran mida, fa 100 cm d’alçada i prop de 190 cm amb les ales obertes. A casa nostra cria i és resident a les comarques de Ponent i als aiguamolls de l’Empordà, on ha estat reintroduïda. A la resta del país es poden veure en migració, sobretot la post nupcial que va del centre d’Europa al Sud d’Espanya i Àfrica; cada any en moren algunes electrocutades. A Barcelona es poden observar des del Turó de la Magarola (Collserola).
Té el plomatge de color blanc amb una franja negra a les ales. El bec fa 15-19 cm de llarg i és de color vermellós; el coll és allargat i mòbil. Les potes també són llargues i de color rogenc. No tenen dimorfisme sexual. La seva alimentació és bàsicament piscívora, tot i que també poden menjar rèptils, granotes, petits mamífers i insectes. Viu prop de zones humides, aiguamolls, i també en zones urbanes.
La cigonya manté la mateixa parella tota la vida i repeteix anualment el mateix niu, que fa dalt d’edificis alts, xemeneies, campanars i arbres, amb branques i fang. Aquests nius poden arribar a ser immensos, mesurar fins a dos metres, i pesar mitja tona; això genera conflictes amb l’església, com la del bisbat de Lleida, ja que posa en perill l’estructura de les teulades i campanars.
En època de cria és molt característica la dansa que fan quan un membre de la parella torna al niu, tirant el coll enrere i claquejant intensament el bec.
La dita: Cigonyes, poques vergonyes
