Gent del Barri
Sergi Alemany
Jaume Llansó Torras (Barcelona, 1970) és psicòleg social i Màster d’ESADE en direcció i funció pública. Amant de la muntanya i de l’excursionisme, fa 21 anys que viu a Collserola, a la zona de la Floresta, però desenvolupa bona part de la seva vida a Sarrià – Sant Gervasi. És pare de tres fills, activista a favor de la mobilitat sostenible i actualment treballa en una residència de gent gran a Sant Cugat del Vallès des de l’arribada de la pandèmia. Va ser conseller tècnic a per BComú a Sarrià – Sant Gervasi entre el 2015 i el 2017. Al seu dia va ser insubmís al servei militar obligatori.
Vius fora de Barcelona.
Sí. Tot i que en soc un enamorat, sempre he tingut molta relació amb la muntanya. Quan em vaig casar amb l’Anna va ser fàcil perquè ella era del cantó de Sant Cugat i vivim just als afores del Parc Natural de Collserola. Aquí m’hi sento molt a gust en contacte amb la natura.
Era un repte?
Encara que visquem una vida molt activa en moltes coses, penso que és d’agrair viure en un entorn més calmat. Les ciutats, igual que les persones, tenen el gran repte d’enverdir-se i calmar-se: abaixar el soroll, l’emissió de partícules contaminants… És simptomàtic que per la pandèmia marxin 16 mil habitants de Barcelona a viure fora.
“Les ciutats, igual que les persones, tenen el gran repte d’enverdir-se”
Ciutats més habitables?
Tot el que siguin ciutats de més qualitat ambiental, la població ho demana i agraeix. S’ha comprovat que la ciutat no és un hàbitat suficientment agradable en la qual, quan arriba una situació delicada com una pandèmia, es pugui viure amb comoditat.
Quan neix la teva relació amb el Parc?
Jo havia estudiat a l’Autònoma i només els tres quarts d’hora de tren eren per a mi una excursió gratificant. Creuar el túnel de Sarrià amb el ferrocarril i veure la natura.
Apostes per viure entre les dues carenes de Collserola.
Sí, i els meus tres fills també han agafat com a hàbit aquesta vida. No els costa res. En cinc parades de tren són a l’institut. La visió que té la gent que viu a Barcelona és la d’una ciutat tancada, però l’àrea metropolitana és sinònim de mobilitat contínua.
Mobilitat sostenible?
Els Ferrocarrils són fantàstics. Després hi ha la intermodalitat, que tenen claríssima als Països Baixos. Allà la interrelació entre el transport públic i la bicicleta és altíssima: un terç dels ciutadans fan servir aquesta combinació a diari. Jo ho porto fent així tota la vida.
“A casa utilitzem molt el transport públic i tenim sis bicicletes”
Aquí la intermodalitat va a l’alça?
Avui en dia els extrems dels trens van a vessar de bicicletes. Fa vint-i-cinc anys eren esporàdiques i potser n’hi havia una; fa deu, cinc o sis. Ara ja són vuit o deu bicicletes. Aquesta és l’evolució.
La bicicleta és el mitjà de transport urbà del futur?
Ha d’anar guanyant espai i amb la pandèmia ha fet un nou salt. Les botigues han ampliat instal·lacions davant l’alta demanda i això és un factor interessant si es consolida. Però encara queda molt recorregut, estem amb uns índex ciclables molt baixos comparats amb altres ciutats europees.
Tens cotxe?
Tinc cotxe però no tinc carnet de conduir. És una furgoneta elèctrica per als cinc que som a casa. La carreguem amb les plaques solars que tenim al sostre i surt molt puntualment. Utilitzem molt el transport públic i tenim sis bicicletes: cinc de convencionals i una d’elèctrica. Aquesta és una mica la nostra mobilitat.
Quan comença la teva relació amb Sarrià – Sant Gervasi?
Coneixia gent històricament del moviment de l’escoltisme i associatiu. Recordo que al meu agrupament escolta (Mare de Deú de Núria) hi venia gent de Sarrià com la família Guarro. A més, estava en col·lectius cristians de base, i amb els Caputxins de Sarrià hi tenia bastanta relació.
“Soc molt més feliç fora de la política d’institucions”
El vincle ha continuat amb l’etapa escolar dels teus fills.
Tinc els fills estudiant al Menéndez y Pelayo i n’estic a l’AMPA, des d’on hem tirat endavant la plataforma Bici Augusta. Amb un any i poc hem articulat una plataforma potent que ha tingut incidència política. Crec que aquesta hauria de ser moltes vegades la dinàmica democràtica. Interpel·lar i que la part política executi les demandes que té damunt la taula de la societat.
Vas treballar en política per als Comuns al districte durant dos anys (2015-2017) com a conseller tècnic.
També em sento fent política quan estic a la plataforma Bici Augusta i tinc molt clar que les coses avancen per la societat civil. És cert que en determinats moments se m’ha demanat certa col·laboració i considero que he fet una funció de servei. Jo no m’he sentit mai de cap partit polític.
Eres feliç fent política a les institucions?
Té unes dinàmiques desagradables amb les quals jo no em sento còmode. Penses que pots tenir una certa incidència de transformació, però, en el fons, la pots tenir igual o més fora de la política formal. Soc molt més feliç fora d’aquesta política d’institucions.
Els Comuns et van cessar, per alguna raó?
No ho sé. Desgast. Crec que no ho van fer bé i que el tracte que vaig rebre no va ser el correcte, sinó més aviat lamentable. Posteriorment he demanat una trobada amb Ada Colau i no s’ha produït. Per a mi, la qualitat humana no es pot perdre mai.
“Per a mi uns referents són l’Arcadi Oliveres o en Pepe Beúnza”
Coneixies d’abans Ada Colau?
Fa 20 anys havíem coincidit en algun activisme i en mobilitzacions del Banc Mundial, però no és de les persones amb què en aquest món m’havia creuat més. Jo estava enfocat en l’antimilitarisme i el grup de la insubmissió. Per a mi uns referents són l’Arcadi Oliveres o en Pepe Beúnza. Aquella gent que va obrir camí des de la desobediència civil i que després nosaltres vam reprendre.
El moviment d’insubmissió al servei militar.
Sempre ha estat poc exposat però vam tenir la nostra incidència política: 50 mil joves vam acabar tombant el servei militar obligatori exposant-nos a entre vuit i dotze anys de presó. Anàvem a judici amb el cap ben alt a diferència d’altres coses que han passat. Darrerament s’ha parlat molt de desobediència civil però moltes vegades està buida de contingut.
Ho dius pels presos del Procés.
Quan fas el pas, et compromets fins al final. La desobediència civil va d’això. Persones que a consciència transgredeixen la llei per forçar un canvi social i n’assumeixen les conseqüències. No arrossego el moviment cap a mi, sinó que soc un contribuïdor del moviment. Per molts presos que hi hagués, mai vam renunciar als nostres principis.
S’han vist militars fent maniobres a Collserola fins fa poc.
Me’n vaig trobar portant els meus fills a l’escola Nabí, a Vallvidrera. Passar amb metralletes per davant d’una escola com si estiguéssim en una situació de preguerra és una anomalia. Va ser dels cops que, a nivell d’escoles i del Parc de Collserola, vam reclamar que es deixessin de fer maniobres.
“Cal un gran pacte de l’ús responsable del Parc Natural de Collserola”
Què necessita el gran Parc Natural de Collserola?
Un gran pacte de l’ús responsable d’aquest gran espai. No podem estar matant el Parc amb la creixent massificació de gent. A Collserola li cau a sobre un pes demogràfic evident de 4 milions de persones mentre tenim la resta de zona rural del país abandonada. Hi ha d’haver pistes i corriols, però també zones on no hauríem de poder anar. Cal protegir la biosfera.
I protegir-la d’incendis?
Aquesta és ara mateix la preocupació del veïnat de tots els municipis que comparteixen la muntanya. En l’actual situació d’emergència climàtica, un incendi de sisena generació ho cremaria tot en unes sis o set hores, ens ho han alertat els GRAF (Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals) dels Bombers. Per treballar aquest i altres aspectes, hem posat en marxa una nova associació: Collserola Paisatge Viu.
En quines línies treballeu?
Cal incentivar molts més projectes que ens defineixin un paisatge diferent a Collserola. Incrementar la presència agrícola, la ramaderia extensiva i la gestió forestal. Tot això serviria per preservar la muntanya davant d’un possible incendi.
Un exemple?
La masia de Can Calopa. Collserola ha de tenir 50 projectes com aquest, que dinamitza el teixit social donant feina a persones amb discapacitat i alhora estimula l’economia de proximitat com ho feien històricament les masies.
“Collserola ha de tenir 50 projectes com Can Calopa”
Alguna idea per a la futura zona del berenador de Can Pichurri a les Planes?
Jo allà hi faria un gran centre pedagògic del que significa el Parc de Collserola per a tota l’àrea metropolitana. Que Barcelona tingui un centre que parlés bé del seu gran pulmó i de com actuar per preservar-lo. La pandèmia que hem tingut ens ha de fer reflexionar que cal preservar la biodiversitat. Quan la perdem hi ha més capacitat que els virus propaguin d’una forma molt més clara.
La pandèmia ha accentuat un 20 % els problemes de salut mental.
Està diagnosticat que la gent que viu en ciutats té una absència de connexió amb la natura. Sortir a passejar per Collserola o directament pels parcs, cosa que al districte n’hi ha molts, és una manera de connectar-s’hi.
Alguna recomanació per acostar-se a la natura?
Civisme. Respecte. Si el planeta s’escalfa molt i la humanitat desapareix, la terra continuarà sent-hi amb unes altres espècies que s’hauran adaptat més.
Humanisme.
De vegades ens falta bastanta humanitat. Hi ha una definició de salut mental que a mi m’agrada molt: “Una persona autònoma, joiosa i solidària”. Crec que és una de les característiques per treballar en tots els àmbits familiars i associatius. Allà on estiguem en relació amb altres ciutadans. Són tres paraules que a mi sempre m’han arribat molt.
