treballant a Sant Gervasi
Fotografies: Javier Sardá; textos: J. Sardá i J. Mestre
Jordi Torrent i Julià treballa al quiosc que va fundar el seu avi Josep Julià Codina. Després de la Guerra Civil, l’avi Josep, capità de la marina mercant en l’època republicana, no va poder seguir treballant en la marina, però un amic que treballava a l’Ajuntament el va ajudar a aconseguir una llicència de quiosc de loteria, en el que llavors era una zona poc poblada de la ciutat. Es va situar a la cantonada de Travessera amb Alfons XII, davant de la fàbrica de rellotges Campderà, una zona que el 1942 era més industrial que residencial. Els tramvies pujaven pel carrer Tuset i seguien per Alfons XII fins a plaça Molina i la Bonanova.
Joan Torrent i Padrosa era conductor del tramvia i es va enamorar de la filla del quiosquer, Helena Julià Yepes, amb la qual es va casar en 1946. En aquesta època la mare d’en Jordi i l’avi treballaven junts, fins a la mort del capità per una hèrnia ofegada. Fins a 1954 va ser un quiosc de loteria situat a la vorera de muntanya, però després d’un premi de la loteria de Reis es va renovar i ampliar el negoci traslladant a la vorera de mar. Lluís Campderà, propietari de la fàbrica de rellotges, el va ajudar a aconseguir el permís per trasllat a la vorera de davant, i ampliar la llicència per a la venda de diaris i revistes. Aleshores va quedar enfront de l’antic Asil Duran. Era un quiosc homologat de fusta verda, que només va veure canviar el seu color per groc a causa d’exigències del guió de la pel·lícula Tuset Street, en què va treballar Sara Montiel, dirigida per Jordi Grau.
El creixement urbanístic de la zona a partir dels anys seixanta i la decadència del tramvia, arraconat pels cotxes privats, va decidir a Joan deixar el treball de conductor de tramvies i acompanyar l’Helena al quiosc, en el que seria el seu treball fins a la jubilació. El 1964 es va actualitzar amb el nou model de quiosc públic, que introduïa metall de fosa, més fàcil i ràpid de muntar que l’antic de fusta, que requeria una hora de rellotge, només per al muntatge de diaris i revistes. Aleshores també es va introduir la comercialització de llaminadures. Els anys setanta van portar un canvi polític i també en el disseny del quiosc que passa a ser una peça de vidre i ferro amb pany de seguretat. També van començar a vendre tabac.
En Jordi va estudiar econòmiques per orientació del pare, sense poder dedicar-se a la seva afició que era i és la història. En contra del criteri del pare va decidir deixar econòmiques i amb el beneplàcit de la seva mare, va començar a vendre història contemporània al quiosc familiar, treballant al costat dels pares fins als anys vuitanta, quan es van jubilar. La mare estava contenta que treballés al quiosc però el pare mai va considerar que la decisió fos la ideal tot i que, amb la perspectiva del temps, Jordi creu que ha estat feliç. Pensa que hagués estat amargat darrere d’un taulell de banc.
Al quiosc, el seu dia a dia discorre
saludant clients, a molts dels quals coneix de tota la vida
i els tracta pel seu nom.
El quiosc el va unir a la seva dona, Nativitat Hernández Asensio. Jordi la va conèixer en el punt de distribució designat per als quioscos i llibreries del “grup del Ninot” que cada matí es trobaven a l’espera dels camions de distribució, al costat del bar Mingo del carrer Casanovas. Nativitat tenia una llibreria al carrer Balmes cantonada Rosselló. Avui dia, des que es va jubilar, el segueix ajudant en la part administrativa des de casa.
A la imatge destacada, vista general del quiosc.
Fotografies de Javier Sardá
La Laia, la filla de Jordi i Nativitat, no seguirà el negoci; és mestra de literatura catalana contemporània, per influència no declarada d’en Jordi, que l’ha fet viure entre llibres i literatura. Jordi se sent orgullós de la seva filla, pel seu treball i perquè amb sis anys ja havia llegit El senyor dels anells.
En Jordi i la Nativitat treballen i han viscut a Sant Gervasi, al carrer Balmes, fins que es van traslladar a Mira-sol, al costat de Sant Cugat. Està perfectament comunicat amb els ferrocarrils catalans (FGC) que li donen molt bon servei. Ara en Jordi treballa sol i ha reduït l’horari de les 5 a les 14 h els dies laborables, i de 6 a 13:30 h els dies festius, a excepció de tres dies a l’any, que fa festa: Sant Esteve, l’1 de gener, i Divendres Sant. Ven revistes i diaris, però la gent pensa en el regal-complement fins i tot més que en l’edició. Les publicacions col·leccionables amb objectes de col·lecció s’han perdut i al final es converteix en distribuïdor d’espardenyes, paelles, tapadores, xancletes, sabatilles, coberts, gots, plats, joguines, gorres, mocadors, clauers, rellotges, auriculars, ulleres, polseres, ninots, maletes, necessers, cremes, pinta llavis, raquetes de platja, samarretes, tovalloles, banyadors, calcetes vermelles, i moltes altres coses que ara no recorda.
