22 C
Sant Gervasi
| Dijous 22 d'octubre de 2020 |

Josep Benet i Morell, un “gueriller” que va tocar moltes tecles

Diputat al Parlament, activista catalanista i cristià, advocat, escriptor, editor, historiador, agitador, soldat de la República....

Cultura

Manuel Castellet

Difícil tasca, aquesta de voler fer una semblança breu de Josep Benet i Morell, que va néixer a Cervera el 14 d’abril de 1920 —enguany s’ha celebrat el seu centenari— i va tenir una vida intensa, tocant moltes tecles a la vegada. Si alguna cosa ha estat constant en la seva vida, és que tot allò que va arribar a ser s’ho va guanyar a pols amb el seu esforç personal.

De família modesta, va ingressar a l’Escolania de Montserrat, on va rebre una bona formació religiosa, humana i cultural que li deixà una gran empremta, però en sortir-ne als 14 anys va haver de treballar durament per cursar el Batxillerat, mentre vivia a Sant Andreu de Palomar a casa d’uns oncles. Als Jesuïtes de Sarrià li van concedir una beca a canvi d’atendre la porta i el telèfon i servir el menjar a taula als alumnes —i ell menjar a part. En acabar, va estudiar Dret a la Universitat, pagant-se els estudis fent de corredor d’una fàbrica de galetes, tocant l’orgue o redactant guions per a fulletons infantils; va crear i presidir el Front Universitari de Catalunya i va reorganitzar la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya.

Tota la vida es va moure, simultàniament, en multiplicitat de camps: activista catalanista i cristià, advocat, organitzador, escriptor, editor, historiador, polític, agitador quan convenia…; un “guerriller”, com ell s’autodefinia —en el sentit més metafòric de la paraula—, disposat a defensar activament totes les causes en què ell creia.

Soldat de la República, amb la lleva del biberó, i ferit en esclatar-li una granada, el dia 27 de gener de 1939 —dia d’entrada de les tropes franquistes a Sant Andreu— es feu un íntim jurament personal de “fidelitat al combat per recuperar un règim democràtic i la llibertat nacional de Catalunya”. L’any 1947 marcà dues fites importants en la seva vida: d’una banda el casament amb Florència Ventura i la decisió de viure al barri de Galvany, a Sant Gervasi, en un pis llogat a la part alta del carrer de Calvet, un pis que fou un reducte de conspiració durant els anys de la clandestinitat. D’altra banda, ell fou la persona clau en l’organització de les festes d’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat, que convertí en una mobilització catalana de caràcter unitari, amb una crida a la reconciliació entre vencedors i vençuts. Vingueren llavors uns anys en què fou present —sovint com a cervell— en múltiples operacions contra la dictadura: creació de l’Editorial Calíope i Edicions de Negra Nit—edicions clandestines— i, més tard, impulsor, amb Max Cahner, de la col·lecció “Llibres a l’Abast” d’Editorial 62; ideòleg l’any 1959 de la campanya contra el tristament famós director de La Vanguardia Luis Martínez de Galinsoga; primer responsable de les declaracions de l’abat Aureli M. Escarré al diari francès Le Monde l’any 1963; promotor i director, des del 1968, d’Edicions Catalanes de París; responsable, l’any 1972, del retorn de la marededeu de Núria al Santuari; i un llarg etcètera.

Totes aquestes operacions coincidiren en el temps amb la seva feina d’advocat, treballant durant anys al despatx de Maurici Serrahima, amb nombroses defenses d’acusats davant consells de guerra i del Tribunal de Orden Público, tant a Barcelona com a Madrid, així com d’organitzacions que lluitaven en la clandestinitat per la defensa de la democràcia i els drets nacionals de Catalunya. L’abast polític d’aquestes actuacions processals anava més enllà de la protecció jurídica dels acusats. Als anys 70Im formaria part del Consell Assessor del Congrés de Cultura Catalana.

Políticament, iniciat a la Federació de Joves Cristians de Catalunya, va militar durant uns anys a Unió Democràtica de Catalunya, però el seu esperit independent i unitari el va dur a abandonar el partit. Fou membre de l’Assemblea de Catalunya (1971-1977), i a les primeres eleccions democràtiques de 1977 es presentà per a senador en la candidatura «Entesa dels Catalans», amb la qual ca ser el senador més votat de tot l’Estat. El 1980 va sortir elegit diputat al Parlament de Catalunya, encapçalant com independent una llista presentada pel PSUC; ell propugnava un govern d’unitat i la cooperació de tots els partits, però sortí elegit per presidir la Generalitat Jordi Pujol, amb qui, tot i les discrepàncies, mantingueren sempre reconeixement i afecte mutus.

Amb tanta activitat, encara que costi de pensar-hi, Benet fou, també, historiador. Guardonat el 1961 per l’Institut d’Estudis Catalans —en la semiclandestinitat— per la primerenca obra Maragall i la Setmana Tràgica, va escriure, essencialment, sobre els moments difícils de Catalunya i el seu redreçament. Aparcada la vida política activa, acceptà d’engegar i dirigir el Centre d’Història Contemporània de Catalunya, de 1985 fins al 2000, i seguí treballant en obres de recuperació de figures afusellades o perseguides pel franquisme de diferent adscripció ideològica, amb un seguit de publicacions, massa llarg per incloure’l aquí.

Guardonat amb el Premi d’Honor Lluís Carulla (Fundació Carulla, 1985), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (Òmnium Cultural, 1996) i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2000), ens va deixar el 25 de març de 2008. El seu combat hauria estat molt més difícil sense el suport de la seva esposa, que ha compartit plenament les seves conviccions nacionalistes i democràtiques, durant més de seixanta anys al barri de Galvany.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.