Explorar El Jardí
M. Josep Tort
En el decurs de la història i arreu del món, alguns arbres han estat venerats per un munt de cultures diferents. A occident, el poble celta va deixar una empremta molt profunda, fruit de l’estreta relació que mantenia amb la natura i en especial amb alguns arbres que es convertiren en protagonistes de la seva mitologia i pràctiques rituals. Els celtes i altres pobles creien que els arbres i els boscos tenien ànima i, encara avui molts ho seguim creient.
La mitologia celta rendeix culte als arbres i als boscos
Els celtes van poblar una gran part d’Europa, fins que els romans i els germànics els van expulsar de les seves terres. Es van reubicar al nord de les illes britàniques, Irlanda, França i el nord d’Espanya. Les cròniques del seu destí, vivències, creences i costums van ser escrites per grecs i romans.
Els pobles celtes desenvolupaven la seva vida quotidiana en plena natura. Tenien una gran devoció i connexió amb els arbres perquè constituïen els seus grans aliats en la lluita per la supervivència. Els arbres els proveïen de tot allò necessari per desenvolupar-se: aliments, combustible, substàncies remeieres, resines, cautxú, fusta per construir cases, estris, vaixells, etc. I, tanmateix, constituïen el nexe d’unió amb les divinitats.
Per als druides, sacerdots i altres savis de l’antiga cultura celta, els arbres no eren simples elements del paisatge, constituïen entitats sagrades que albergaven esperits i poders especials. Cada arbre tenia el seu propi significat i simbolisme i eren venerats com a font de saviesa, protecció i connexió amb el món espiritual.
Els arbres i els boscos eren símbols de vida i protecció i, al seu voltant es va desenvolupar una ferma i extensa cultura. El poder dels Déus se situava en cadascun dels arbres del bosc i cada arbre era consagrat a un Déu o simbolitzava una virtut. Els arbres i els boscos es vinculaven a somnis, aparicions, guariments i moltes altres manifestacions que formaven part de l’imaginari col·lectiu d’aquest poble.
Aquests arbres i boscos sagrats es van convertir en els primers santuaris en la història de la humanitat, molt abans que s’edifiquessin els primers temples.
Arbres i boscos sagrats
Normalment, els arbres sagrats tenien i tenen característiques morfològiques força particulars. Eren i són arbres vells, grans i alts, amb un colossal diàmetre de soca i una morfologia del tronc i brancatge singular.
En la cultura celta, els boscos europeus es van utilitzar com a llocs de culte i enterrament on es realitzaven rituals religiosos conduïts pels druides que impartien el seu coneixement a l’escola de la natura. Eren temples sagrats que estaven situats habitualment al bell mig d’una clariana dins el bosc.
Sobre alguns d’aquests indrets sagrats es van construir les primeres esglésies al llarg dels segles XII i XIII. Els arbres sagrats celtes englobaven una àmplia gamma d’espècie entre les quals hi havia el roure, associat a la força, la resistència, la saviesa i la protecció. Era l’arbre més important per als druides. També veneraven el bedoll (puresa i renovació), el faig (saviesa, justícia i protecció), el salze (connectat amb la Lluna, la intuïció, la màgia i la curació) i el pomer (fertilitat, abundància, bellesa i saviesa).
El teix: l’arbre sagrat celta, símbol de la vida eterna
El teix (Taxus baccata) és un arbre de fulla perenne que pertany al grup de les coníferes. És una espècie propera als pins però, a diferència d’aquests, té un fruit cobert per un embolcall carnós. Creix en zones muntanyoses en ambients humits i frescals i és un dels arbres més longeus d’Europa amb exemplars mil·lenaris. El seu lent creixement el fa poc competitiu i va quedant arraconat en indrets molt aïllats.
Ja existia durant l’època dels dinosaures i les primeres cultures europees el veneraven per les qualitats de la seva fusta, resistent, dura i alhora flexible, però sobretot, el distingien per la seva toxicitat. Les fulles, l’escorça i les llavors del teix contenen taxina, una substància cardiotòxica que paralitza el cor en dosis elevades. Per contra, el fruit, una baia carnosa de color vermell, és comestible excepte la llavor que porta dins. Celtes i càntabres se suïcidaven amb les llavors del teix per no rendir-se a l’enemic.
En el decurs de la història el teix ha tingut una significació mística i sagrada, palpable en la quantitat de teixos plantats a la vora d’ermites, esglésies i cementiris.
