Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Veïns del Sarrià desaparegut
Carles Romaní
Enguany fa seixanta anys de la mort de Josep Francesc Ràfols i Fontanals (Vilanova i la Geltrú, 1889 − Barcelona, 1965), al seu domicili del carrer Major de Sarrià, 142. Abans havia viscut al carrer Río Rosas, 27 (1928-1934), i al carrer Pàdua, 96 −un edifici racionalista obra de Sixte Illescas−, entre el 1934 i, com a tard, a mitjan 1945, any en què Ràfols va exposar alguns olis al nou domicili de Sarrià.
Arquitecte, pintor, historiador i tractadista d’art, a més de professor a l’Escola Massana i catedràtic d’Història de les Arts Plàstiques a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (des de 1943), és possible que avui gairebé ningú recordi aquest personatge discret i savi, malgrat que el vial que transcorre entre els carrers de les Monges i General Vives porta el seu nom.
Arquitecte per titulació −obtinguda per complaure els pares− i pintor per vocació, va ser, per damunt de tot, un home cultíssim, amant de les arts i de profunda espiritualitat. Mostra del seu compromís amb la fe catòlica n’és l’acollida al domicili del carrer Pàdua, durant la Guerra Civil, de perseguits per motius religiosos, així com la conservació de valuosos objectes litúrgics. El 1938 s’hi va casar −amb tota la discreció que exigia el moment− amb Magdalena Solé i Pujalt, una excel·lent pianista.
El fet d’haver treballat de delineant a la Sagrada Família (1915-1916) i en el despatx de l’arquitecte modernista Juli Batllevell no el va impulsar, com potser es podria esperar, cap al desenvolupament d’una profitosa trajectòria en el camp de l’arquitectura, que no va anar més enllà d’una quinzena de projectes. En canvi, li va facilitar una decisiva relació personal amb Antoni Gaudí, de qui va escriure la primera biografia mai publicada (Antoni Gaudí, 1928), i el fet de convertir-se en un estudiós de l’arquitectura modernista.
Captivat pel corrent renaixentista, va escriure obres com Arquitectura del Renacimiento italiano (1926), Pintura y escultura del Renacimiento italiano (1930) i Pere Blay i l’arquitectura del Renaixement a Catalunya (1934). L’art romànic, l’escultura espanyola o la pintura també van ser objecte dels estudis i tractats de Ràfols, així com de les innumerables col·laboracions amb diverses revistes i diaris. El Diccionario biográfico de artistas de Cataluña (publicat en tres volums entre 1951 i 1954), obra col·lectiva coneguda com a “diccionari Ràfols”, és encara avui una referència en la historiografia artística catalana.
Aquesta faceta d’assagista havia portat Ràfols a Sarrià molt abans d’establir-s’hi. El juliol de 1929, el butlletí del C.E. Els Blaus va informar extensament sobre la conferència que va pronunciar al Centre sobre Gaudí; i el gener de 1930, Ràfols hi va publicar l’article “Sobre una possible Acadèmia de Dibuix a Barcelona” −res de pinzells ni colors, només dibuix−, on exposava i argumentava la necessitat de reforçar els estudis d’aquesta disciplina i proposava un programa acadèmic.
La seva gran passió, però, era la pintura. Ja de molt jove va vincular-se al Cercle Artístic de Sant Lluc, on va conèixer Joan Miró, amb qui va consolidar una amistat fructífera i duradora. Juntament amb Josep Llorens i Artigas −i amb l’adhesió d’altres membres del Cercle, com el mateix Miró i els veïns de Sarrià Josep Obiols i Joaquim Torres-García−, l’any 1918 va fundar l’Agrupació Courbet. L’objectiu era la renovació del panorama artístic català, en aquells moments dominat pel corrent noucentista. Precisament aquest estil havia marcat la primera etapa de la seva obra pictòrica, que, a partir dels anys quaranta, va reflectir una forta influència cézanniana.
Per desgràcia, el prestigi que va reportar-li la participació en projectes clau per a la museística catalana −per exemple, com a tècnic de la Junta de Museus (1932-1945), va dur a terme una destacada tasca per a la salvaguarda del patrimoni artístic català durant la Guerra Civil− i el nomenament, tan significatiu, com a primer titular de la Càtedra Gaudí de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (1956), no el van poder lliurar ni de les dificultats econòmiques ni d’una salut precària, que van condicionar-li els últims anys de la vida. Aleshores, va recloure’s al barri i les seves passejades es van anar espaiant: alguns racons de l’antiga vila, o els més íntims de l’espai familiar, es van convertir en escenaris freqüents de les seves pintures.
L’historiador i religiós Manuel Trens i Ribas va definir Ràfols com “un àngel de tres ales, l’arquitectura, la pintura i l’escriptura”. Altres contemporanis que el van tractar −artistes, arquitectes, intel·lectuals− el van descriure com un “artista més que no arquitecte” o un “multimilionari del saber” dotat “d’un tarannà summament pacífic i equilibradament serè, que no s’alterava mai, allò que se’n diu mai”. Aquest tret del caràcter de Ràfols és un motiu recurrent per als seus biògrafs i per a tots aquells que el van conèixer: “Era un sant d’americana, un sant d’estar per casa, un sant sense miracles ni visions” (de nou, Trens), descripció que lliga bé amb la d’“artista i escriptor d’esperit franciscà”.
La figura “alta, desairada i patriarcal” de Ràfols i unes faccions molt característiques havien donat peu fins i tot a bromes entre col·legues del món museístic. Durant les tasques d’arrencada de les pintures de Sant Climent de Taüll, el juny de 1920, Joan Vidal Ventosa (fotògraf dels serveis tècnics dels Museus d’Art de Barcelona) va escriure a Joaquim Folch i Torres (aleshores director general de Museus): “De les pintures, ja tenim a punt d’arrencar tot l’altar major, estem a mig rascar l’absidiola, hi ha un fris d’àngels amb cara de Ràfols”.
