La Mirada Jove
Arran Cassoles
Ser jove i no ser revolucionari és una contradicció fins i tot biològica. Aquesta frase, pronunciada per Salvador Allende en el seu famós discurs a la Universitat de Guadalajara, ens posa davant del mirall. Es pot ser neutral davant la realitat social que ens envolta? És just o acceptable fer-ho? Podem viure permanentment en un punt equidistant entre qui ens explota i oprimeix i els qui són reprimits per haver dit prou? Per a nosaltres, la resposta és evident: No. El deure de tot jove que viu al barri de Sant Gervasi de Cassoles, al punt més remot del nostre país o en qualsevol nació dominada i esclafada pel capitalisme patriarcal, és prendre consciència, organitzar-se amb les seves iguals, i lluitar.
En la nostra vida diària rebem constantment, a través dels mitjans de comunicació, les xarxes socials, etc., missatges que ens volen fer oblidar l’explotació i l’opressió que patim, que ens animen a trobar solucions superficials a través de l’autoajuda, que ens prometen un futur d’èxit individual si passem per l’adreçador, i que ens aïllen virtualment d’existències i problemes que són ben reals. Darrere d’aquestes disfresses hi ha una realitat diversa però comuna: la que ens fa la vida impossible com a joves, dones, de classe treballadora i de nacionalitat catalana.
Acompanyem-ho d’algunes xifres per concretar-ho. El 68,1% dels nostres contractes laborals són temporals, patim un dels salaris mínims més baixos de la Unió Europea, seguim amb un atur juvenil per sobre del 22% i una taxa d’emancipació domiciliar de tan sols un 23,8%. Aquestes són només algunes dades que posen números al patiment del jovent treballador català. Tenim feines precàries, amb condicions indignes i vulneracions reiterades dels drets laborals establerts, salaris de misèria i abismes impossibles per aconseguir un habitatge.
Ser jove i no ser revolucionari és una contradicció fins i tot biològica. El centre de la contradicció és biològic perquè ens hi va la vida: o els joves ens unim i organitzem per plantar cara, o no podrem garantir-nos un present i un futur dignes, on siguem nosaltres qui decidim col·lectivament sobre les nostres vides.
Una humanitat lliure és possible i és necessària, i sabem que només l’aconseguirem lluitant. Seguiràs mirant cap a una altra banda?
