Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Història
Carles Romaní
De l’estreta relació del pintor tortosí Francesc Gimeno i Arasa (Tortosa, 1858 – Barcelona, 1927) amb Sant Gervasi, n’és una mostra evident el fet que el carrer on va viure durant els últims 20 o 25 anys de la seva vida porti avui el nom de Pintor Gimeno, com també el gran nombre d’olis que recreen l’atmosfera d’un Sant Gervasi avui dia pràcticament extingit, o els paisatges de Vallvidrera, on s’enfilava a grans gambades els caps de setmana, i fins i tot alguns dies feiners, de matinada, carregant el cavallet i els pinzells, per després baixar cap a la ciutat, on l’esperaven les superfícies verges dels murs i envans acabats d’aixecar.
Dotat d’un talent extraordinari per a la pintura, però no sempre comprès en la seva època, Gimeno ha estat considerat com una de les figures més singulars i injustament tractades del panorama artístic català modern. Tot i tractar-se d’un mestre del paisatge i, especialment, del retrat, el menyspreu per la seva pintura no li va permetre superar mai la precarietat econòmica. La misantropia i un orgull esquerp que li dificultava adaptar-se a les convencions socials probablement hi van tenir molt a veure, en aquesta difícil situació. A causa de la perenne manca de recursos, no va ser fins als últims anys de la seva vida que Gimeno va poder abandonar l’ofici de pintor decorador, el veritable suport econòmic de la família durant més tres dècades.
Quan tenia 14 anys, a Tortosa, s’havia iniciat en l’ofici de pintor decorador treballant d’aprenent al taller de Manuel Marquès, que estava embellint les cases de la burgesia local. Amb aquest bagatge, Gimeno va traslladar-se a Barcelona l’any 1880. Com que requeria un mitjà de subsistència, no va dubtar a posar-se a treballar com a pintor de parets en el taller de Josep Parera Santacana, al carrer Ataülf, al Barri Gòtic. L’any 1884, l’amistat amb l’arpista Elisenda Cerdà, filla de l’enginyer i urbanista Ildefons Cerdà, va empènyer Francesc a Madrid, on va estudiar a la Escuela Superior de Bellas Artes.
De retorn a Barcelona el 1887, mentre maldava per fer-se un lloc en el món artístic, va reprendre la pintura decorativa al taller de Pere Ferrer, que tenia botiga al carrer Sant Pere del Call, amb el qual va col·laborar durant una vintena llarga d’anys. El crític Rafael Benet explica que “quan hi havia feines importants, Gimeno ocupava el seu lloc decorant sostres amb figures al·legòriques o amb sanefes florejades. Quan en alguna vila o ciutat de prop de Barcelona hi havia feina important de decoració, els empresaris venien a reclutar oficials pintors a les botigues dels decoradors barcelonins. Gimeno sortí alguna vegada contractat per a aquesta feina delicada.”
Potser només de forma esporàdica, en casos de necessitat de mà d’obra especialitzada, o bé en unes condicions de col·laboració regular, Gimeno també va treballar per a l’empresa de pintura decorativa de Celdoni Trujols, Trujols y Vidal, del carrer Major de Sarrià, 24. Josep Pla ho va resumir així: “Quan Gimeno dona una ullada a la seva vida, ha de confessar que n’ha passat la major part pintant anuncis i parets.”
La vida a Sant Gervasi i el vincle amb Els Blaus
Casat l’any 1888 amb Margarida Massaguer, filla d’un hostaler de Torroella de Montgrí, deu anys més tard podem situar la parella al carrer de Sant Llorenç, avui Alcoi, al darrere de la plaça de la Bonanova. Posteriorment, en una data incerta, el matrimoni va traslladar-se a una caseta d’una sola planta del carrer Noguera, avui carrer del Pintor Gimeno, al costat de la vaqueria d’uns parents. És en aquest domicili on, al voltant del 1916 o 1917, Francesc Gimeno rep la visita de Josep Pla, que comença a fixar en la memòria la substància per a construir un dels seus Homenots. “En la meva època d’estudiant vaig anar molts diumenges a la tarda a Sant Gervasi a veure el vell pintor Gimeno, que hi vivia en els baixos d’una casa d’obrers. Era un ambient una mica sòrdid, perquè el pintor era pobríssim”. Idèntica impressió que la recollida per Rafael Benet, que el 1925 va visitar el pintor “d’un viure obrer, en una llar sense confort, trista, gairebé miserable”, “en una caseta proletària”, en un “desguitarrat carrer de Noguera, arbitrari i menestral”.
Més desconegut és el lligam de Francesc Gimeno amb una de les institucions més característiques del Sarrià del primer terç del segle passat, el Centre Excursionista Els Blaus. Els últims anys de vida, Gimeno els va viure gairebé oblidat de tothom i admirat per molt pocs. Entre aquests hi havia la colla d’Els Blaus, grup inquiet interessat per la natura, la ciència i les arts. Per la modesta sala d’exposicions de la seu social hi van passar escriptors, pintors i escultors com Apel·les Mestres, Adrià Gual, Nicolau Raurich, Josep Obiols, Joan Ponç o Josep Maria de Sucre. Arran de la mort de Gimeno, el novembre de 1927, al butlletí del centre es va publicar un sentit article signat per “M.M.C.”, i, pocs mesos després, quan s’inaugurà la sala d’exposicions, es va escollir fer-ho, precisament, amb un recull de la seva pintura. Agraïda, la vídua de Gimeno va fer ofrena a Els Blaus de dues teles pintades a l’oli ─una d’elles era un autoretrat─, que se sumaven al donatiu d’una altra obra seva que, anys abans, els havia fet una benefactora de Sarrià.
