gent gran
Isabel López
Paraules, paraules, paraules. El món està ple de paraules. Tenim la creença que tot el que es diu és cert i no som conscients de la importància d’una bona comunicació global. Comunicar vol dir transmetre pensaments, emocions, informacions i altres experiències entre dues o més persones. És el procés primordial de relació entre els éssers humans. El que ens apropa i uneix a la resta.
Quan ens comuniquem amb algú, no només fem servir la paraula oral i / o escrita, gairebé sempre l’acompanyem de gestos, mirades, to de veu, postura corporal, tacte, etc. És el que s’anomena llenguatge no verbal. I és que de vegades, no importa tant el que es diu si no la manera de dir-ho.
Quan una persona en situació de dependència comença a tenir dificultat per comunicar o entendre, sovint es converteix en una font de problemes que afecten, tant a la pròpia persona com als seus cuidadors. És llavors, quan les paraules comencen a perdre la seva utilitat, que hem de fer el pas per donar més importància al llenguatge gestual. Tenint en compte que la informació que rebem primer i a la qual atenem realment és aquella que ens arriba a través del llenguatge no verbal.
Per això, hem de potenciar al màxim tots els elements d’aquest tipus de llenguatge. Tant per transmetre informacions, sentiments o desitjos, com per estar prou receptius per captar i comprendre tots els elements del llenguatge no verbal que transmeti la persona en situació de dependència. Com a persones cuidadores, el nostre interior es veurà reflectit de forma molt precisa en tots els comportaments diaris. Quan una persona té un caràcter amable, comprensiu, pacient i positiu sol actuar en el seu dia a dia de la mateixa manera i es deixarà veure en les expressions, gestos, mirades i to de veu. Aquesta actitud és expandida a través del nostre cos de manera molt precisa i pot ser decisiva en la majoria de situacions per a la persona que té cura. En moments de confusió la nostra tranquil·litat i afecte faran veure la persona que tot està bé i que ets allà per cuidar-los i protegir-los.
El primer pas que cal tenir en compte, és canviar la nostra manera de pensar. Els nostres pensaments han de ser positius i recolzar-se en el sentit de l’humor. Una vegada que tenim aquesta actitud, hem de fixar-nos en la postura corporal, sempre intentarem posar-nos al mateix nivell i amb postures obertes que convidin a l’acostament. Així com també tindrem especial èmfasi en dos punts: la mirada i el to de veu.
La nostra mirada és el reflex dels nostres pensaments. Quan intentem evitar a algú apartem la mirada. Pel que és especialment important que en una bona comunicació les dues persones s’estiguin mirant. També el to de veu utilitzat pot variar significativament una mateixa frase. Així que per evitar confusions, sempre és millor acompanyar-lo d’un somriure, el qual ens impedirà que aquest to sigui més dur del que pretenem. I recordeu: un gest val més que mil paraules.
Isabel López és psicòloga
Fundació Uszheimer
Centre de Dia i Unitat de Memòria
Passatge Forasté, 11-13, 08022 BCN
Tel.: 93 418 65 65
fundacio@fundaciouszheimer.org
www.fundaciouszheimer.org
http://www.premisoletura.com
