Gent gran
Neus Gavaldà
Sobretot, el record més clar que tinc del papa, és el del dia que es va morir. Com he dit, ell feia de carter a Les Corts i, en un dels bombardejos de Barcelona durant la Guerra Civil, va esclatar una bomba bastant a prop seu. De moment semblava que no li havia fet res, però quan va arribar a casa per dinar ja no es trobava bé i li va dir a la mama que portés la cartera a Correus o a un company seu que vivia al carrer Bertran, perquè per a ell el correu era sagrat. Es veu que ell mateix ja se sentia morir i, de fet, a la tarda ja era mort. El metge va dir que havia estat el cor. El recordo estirat vestit damunt del llit. No al llit de l’alcova, on dormien els papes, sinó a un de cinc pams que teníem a l’habitació del davant. Una veïna, la carnissera del costat, em va dir “El papa dorm” i jo li vaig contestar “No, que s’ha mort”, i la mama plorava parlant amb el metge. Devia ser un dia terrible per a ella perquè es va trobar molt sola: els homes de la família eren a la guerra i les dones, com que hi havia els bombardejos, tenien por. La tieta més gran, la que tenia un bar, es va estar a casa nostra fins a les 12 de la nit. Un dia, la mama ens va explicar que al final, aquell dia, es va estirar a dormir al costat del papa mort.
Així que ens vam quedar totes quatre, la mama i les tres germanes: jo amb 4 anys, la Mari amb 14 i la Julieta amb 16. En aquell moment les meves germanes tampoc no hi eren, estaven a València a casa d’uns cosins de la mama una temporada, perquè a Barcelona el tema del menjar estava molt malament. A Barcelona, en aquella època, per aconseguir menjar es feien moltes cues i per això molta gent anava als pobles veïns a comprar coses als pagesos. La gent anava a La Floresta o al Papiol, on podien comprar patates, avellanes i altres coses per poder anar passant.
Un altre capítol de la guerra va ser quan va caure la bomba una mica més avall de casa, a les cases de la vorera del davant. Va esclatar damunt de tres cases: la que feia cantó amb el carrer Noguera, ara Pintor Gimeno, i les altres dues de més avall. A la mateixa cantonada hi havia un bar: l’amo era a la guerra i la dona i els fills, en sentir les sirenes, es van refugiar al celler i allí, pobres, es van morir ofegats per la runa de tota la casa que els va caure al damunt. Nosaltres, de vegades, quan bombardejaven anàvem al refugi, que era el túnel, segons dèiem, “del metro del Tibidabo”, o sigui, els Ferrocarrils Catalans. Hi entràvem per la plaça Núñez de Arce, que ara es diu Joaquim Folguera, i tant el túnel com l’estació (Putxet) ja estaven tots acabats, però el tren encara no hi havia passat mai. Aquells dies dèiem “Ja vénen les “paves”!”, que era com en dèiem dels avions que bombardejaven la ciutat cada dues hores. Però aquell dia, quan va caure la bomba al nostre carrer, érem a casa, al llit, i la mama ens va dir “Tapeu-vos el cap amb el coixí!”, i vam sentir un soroll terrible i va ser com si una força estranya alcés el llit sencer i tornés a deixar-lo a terra. Al terrat de casa teníem una gàbia amb una conilla i al cap d’un temps la mama la va matar per menjar-nos-la, i tenia el fetge pedregat. La mama va dir que era de l’ensurt de les bombes. El carrer va quedar tallat per la runa de les cases caigudes.
