Cultura
Roser Díaz
Al voltant de l’any 987, en la cruïlla dels camins que portaven de Barcelona a Collserola i de Sarrià a Horta, hi havia una petita ermita coronada amb una creu que encabia la imatge d’una verge. Es coneixia com la Capella de la Creu Trencada.
Tres segles més tard, el noble Pere Montjuïc va externalitzar la capella del seu Castell, que estava situada darrere del que és ara l’Església de la Bonanova. Aquesta capella estava dedicada a Sant Gervasi i Sant Pròtasi, dos bessons milanesos que van ser martiritzats. Per engrandir l’antiga capelleta, l’any 1245, van fer aixecar una església romànica amb una teulada a un vessant i un campanar d’espadanya. Després d’un conflicte de competències amb l’església de Sant Vicenç de Sarrià, el bisbe de Barcelona, va dictaminar a favor de Pere Montjuïc, qui va col·locar al seu germà, Arnau de Montjuïc, com a primer rector del barri de les Cases Soles.
L’any 1408, el Rei Martí I, va construir a la part alta de Sant Gervasi, el seu Castell del Bellesguard, on es va retirar llargues temporades per problemes de salut. El castell, molt malmès, va ser reformat a principis del segle XX per Gaudí.
El rapte de la Verge i l’adhesió de tres capelles
No tenim notícies de l’església durant els segles XVI i XVII, però sabem que l’any 1706, en una de les contínues refregues amb els francesos, la Verge va ser raptada i retornada per la dona d’un soldat, això sí, sense roba ni joies. El barri creixia i l’any 1769, es va realitzar una ampliació de l’antiga església romànica, amb l’adhesió de tres capelles, la de Sant Vidal, pare de Pròtasi i Gervasi, la de la Verge del Rosari, patrona de Sarrià, i la de la Puríssima Concepció.
L’any 1833, sent rector de l’Església, Felip Ubach va sol·licitar diners per ampliar el temple a la Reina Isabel. En aquell moment, Sant Gervasi de les Cases Soles (població molt disseminada a causa de l’orografia dels tres turons del barri) tenia unes 70 cases i uns 370 habitants. Es parla de reedificar l’església perquè era reduïda i angosta. L’any 1843, s’aprova un pressupost de 199.774 rals, dels quals la reina costeja 149.774 i els prohoms del moment n’aporten 6.000. Es va començar a ampliar el temple, però es va parar per falta de pressupost. Els veïns, seguint una constant, van tornar a aportar 6.400 duros, aproximadament 124.000 rals.
Amb aquest pressupost es va llogar el mestre d’obres Josep Ràfols, qui entre 1842 i 1847 va fer les obres d’ampliació. Amb l’estil neoclàssic, va afegir un projecte de dos campanars, dels quals finalment només se’n va aixecar un, al que es va afegir un rellotge inicial que va ser substituir per un altre l’any 1889.
El canvi d’ús de la plaça Bonanova: mercat i aparcament
L’any 1850, coincidint amb la independència de Sant Gervasi de Sarrià, va canviar d’ús la plaça que hi havia davant de l’església. El sol, pertanyent a la cúria, s’explotava a través del règim emfitèutic. Després d’un acord, a través del qual l’Ajuntament pagava al curat 8.868 rals de velló, la plaça Bonanova va ser utilitzada com mercat dues vegades cada setmana i com aparcament de carruatges. Això sí, aquests diners van ser entregats pels prohoms de la zona a l’ajuntament, qui a canvi va haver de requalificar una sèrie de terrenys que serien la llavor de la urbanització al voltant de la Bonanova.
L’any 1865 es va començar a treballar en el nou cambril de la Verge. El projecte va ser conjunt de Josep Vilaseca i Casanovas i Domènech i Montaner. Actualment, els planells originals estan a l’arxiu de Chicago. Van dissenyar un cambril de planta octogonal i cimbori, no tan ampli com l’actual, decorat profusament. Josep Vilaseca i Cánovas es va quedar com a arquitecte únic per continuar la construcció, i va utilitzar un estil estàtic. Va construir una gran sagristia i una biblioteca, que es feia servir de sala d’exvots. Les finestres estaven decorades amb vitralls amb figures del món industrial i religiós. El 27 de maig de 1876 es va col·locar la primera pedra del cambril que, conjuntament amb la construcció del Real Santuari, no estaria acabat fins al 1891. Les pintures del cambril van ser realitzades entre 1900 i 1915 per la família Gallofré.
La Bonanova era un gran santuari que sota el període del rector Estabanell, al voltant de l’any 1910, comptava amb una sala d’atenció metge, una sala escolar, un cor, una botiga de records i quasi 4000 exvots penjats a la gran sala de la Biblioteca.
Aquesta devoció a la Verge de la Bonanova venia des del final del segle XVIII, quan els religiosos Trinitaris, procedents de València, es van instal·lar a la part baixa de les Rambles. Era la patrona dels mariners. Quan aquest convent va ser cremat en la primera buixarda, la Mare de Déu es va traslladar a Sant Boi, fins que la desamortització del 1835 la traslladés definitivament a l’actual ubicació de Sant Gervasi.
El 19 de juliol del 1936, l’església de la Bonanova va ser cremada, i el seu rector, Lluís Xirò, assassinat. Les quatre parets que van quedar dempeus, van ser enderrocades en un pla de l’any 1938 dirigit per l’Ajuntament de Barcelona. El terreny que ocupava reduït a un solar degudament tancat.
La construcció de l’edifici tal com el coneixem
Aprofitant els diners de la “Caja de las Regiones Devastadas” que era un fons monetari provinent de les expropiacions del bàndol perdedor, es va fer un projecte de reconstrucció de l’església que es va encarregar a Josep Danès i Torras. Va ser el constructor de l’actual església de la Bonanova. Va projectar una església de planta basilical, amb nau central amb absis final i nàrtex inicial, flanquejada per columnes octogonals que suporten arcs de mig punt rebaixat i que marquen la separació amb dues naus laterals. A la part dreta de la nau lateral nord hi ha la capella del santíssim amb decoracions darrere l’altar de Josep Obiols.
Adossada a l’església, a la part sud, hi ha la rectoria. Per accedir al cambril de la Verge es pugen unes escales representatives. El cambril és extremadament gran i continua amb l’arquitectura del Renaixement Florentí, cobert per una cúpula empetxinada, sostinguda per columnes folrades de marbre amb capitells decorats profusament amb vegetació daurada. Encara queden vestigis de la devoció marinera, com un gran galió coronant l’altar central o una àncora platejada. Flanquejant l’altar central hi ha dos escuts, sempre amb els colors blau -representatiu de la Verge- i el vermell -referent als màrtirs Gervasi i Pròtasi-.
Darrere l’altar, trobem tres alts relleus en pedra de Pere Jou, els laterals representant el martiri dels Sants Copatrons i el central la trobada de Jesús amb els deixebles d’Emaus. L’entatxonat del sostre amb colors púrpures, verds i daurats ens recorden que estem en una església palatina. Acompanyant a la Mare de Déu de la Bonanova, a les capelles laterals de l’entrada trobem a la Mare de Déu de Llerona, la patrona de Castelló de la Plana i a la Mare de Déu de Montserrat. Josep Danès va morir abans d’acabar les obres l’any 1955. Va ser Joaquim Porqueres i Banyeres l’encarregat de finalitzar el temple, seguint sempre les pautes del seu antecessor.
Malgrat que ja es feien serveis eclesiàstics a la capella del Santíssim, l’església de la Bonanova es va acabar l’any 1962, esdevenint una de les esglésies més boniques de Barcelona.
