Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Salut i cures
Mariela Montenegro
Tenir cura d’una persona amb Alzheimer és anar més enllà del diagnòstic. És escoltar la seva història, sostenir-la quan ella sola no pot fer-ho. Aquí neix la cura narrativa: un model que entén que la identitat se sosté explicant-la, i que aquesta història només cobra sentit quan algú altre la rep.
Aquesta mirada dialoga amb el model d’atenció centrada en la persona, que retorna el protagonisme a qui és cuidat i reconeix que, darrere de cada símptoma, hi ha una biografia, un context, una vida sencera que mereix ser escoltada.
Posar la persona al centre és també fer lloc al seu relat. Perquè explicar qui som —i qui hem estat— forma part de com ens construïm. La identitat no és un element fix: es teixeix i es reteixeix amb cada història que narrem sobre nosaltres mateixos. Narrar, doncs, no és només recordar: és reafirmar una identitat que ens continua habitant.
L’Alzheimer pot fragmentar aquesta capacitat d’organitzar i explicar la pròpia història. Però, fins i tot així, la identitat narrativa es pot sostenir si les intervencions es fonamenten en allò que la persona conserva, i no en allò que ha perdut. Perquè els relats, a més, es construeixen amb els altres: no existeixen en solitud. Per això, oferir espais on la persona pugui recordar, compartir o reconstruir la seva història no només estimula la memòria, sinó que també té cura del seu benestar emocional i de la seva dignitat.
Aquest enfocament desafia els models d’atenció estandarditzats, que sovint invisibilitzen la persona i silencien la seva veu, i connecta amb el que assenyala l’Informe Mundial sobre l’Alzheimer (2025): l’atenció personalitzada i orientada a objectius és clau per preservar la funcionalitat i alentir la dependència.
En definitiva, la cura narrativa i l’atenció centrada en la persona comparteixen una mateixa aposta: posar al centre la història de vida de cadascú, reconeixent la seva singularitat i la seva capacitat de continuar sent agent de la pròpia vida. Aquest és el terreny on intervencions com la reminiscència troben el sentit més profund: un espai on algú evoca la seva història i algú altre l’escolta.
