Dijous 10, octubre 2024
20.7 C
Sant Gervasi
20.5 C
Sarrià
Publicitat

La merceria Rosita

Publicat el 14.5.2018 9:30

Gent gran

Neus Gavaldà

Avui parlaré de la merceria Rosita de la plaça Frederic Soler on hi vaig treballar uns quants anys.

Publicitat

Encara no havia fet els 12 anys que, un dia, quan vaig tornar del col·legi, la mama em va dir que el senyor Ramon, l’amo de la merceria, havia vingut a buscar-me per anar a fer d’aprenenta i despatxar a la botiga. Primer la mama li va dir que no, que jo era massa petita, però ell li va insistir molt, i li va dir que em veia molt llesta (modèstia a part) i que a la botiga, despatxant i comptant, no perdria el que sabia i que encara aprendria més coses, i que em pagaria vint-i-cinc pessetes a la setmana. A mi em va agradar molt la idea i, després d’anar a acomiadar-me del col·legi (la mestra va dir que era una llàstima deixar els estudis), va començar per a mi una nova etapa.

Publicitat

Per a mi treballar a la merceria era divertit, a més que els amos eren molt simpàtics i tenien un fill una mica més petit que jo, amb qui de vegades jugava. Vaig aprendre a collir punts de mitja, tenia molt bona vista i em quedaven molt bé, gairebé no es veien de tan petitons que els feia. De vegades m’enviaven a fer encàrrecs i vaig aprendre a voltar jo sola per tot Barcelona: igual anava al passeig de Gràcia a pagar una lletra a algun banc o a cobrar algun taló, com anava al carrer baix de Sant Pere a un magatzem majorista de merceria a buscar alguna cosa urgent, o també al carrer Trafalgar a buscar sabatilles o vambes, ja que a la part de dins de la botiga també tenien sabateria. El senyor Ramon em feia un plànol i jo de seguida m’orientava. Agafava el tramvia i m’agradava molt això d’anar “a Barcelona”, com es deia aleshores d’anar cap al centre.

Quan eren festes assenyalades hi havia molta feina a la merceria. Per Rams, per exemple, veníem sabates i molts mitjons blancs per als nens, i també palmes i palmons. Al vespre els guardàvem en un lloc preparat expressament, on feia molta olor de sofre i que quedava una mica lluny de la botiga, cap al carrer del Camp. Així que, quan era l’hora de tancar, semblava una processó, amos i aprenents tots carregats amb els palmons per deixar-los a la nit en aquell dipòsit perquè es mantinguessin ben tendres, i al matí els tornàvem a buscar. Sort que eren pocs dies perquè es feia una mica pesat, tot i que pel camí ens fèiem un tip de riure. Amb les altres aprenentes ens vam fer molt amigues: una es deia Paquita i havíem anat juntes a l’escola i l’altra es deia Montserrat i era molt divertida. A aquesta no l’he vista mai més.

A la tarda entràvem a les 3 a treballar i, com que no plegàvem fins a les 8, ens emportàvem el berenar: ens reuníem a la pastisseria de la plaça i ens donaven pel preu d’una presa de xocolata un bombó, de casa ens endúiem un tros de pa, i així berenàvem. Un dia, no sé a qui se li va acudir que podríem comprar avellanes, total que vam ajuntar cèntims i vam anar al graner, que era una botiga molt gran que feia cantonada a la plaça amb el carrer de Sant Gervasi i que en deien can Codina. Allà vam comprar les avellanes torrades amb closca, i quan va ser l’hora de berenar i ens vam posar a trencar-les el senyor Ramon ens va dir “Nenes, està bé que bereneu, però això ja sembla Les Planes!”

Publicitat

Subscriu-t'hi

Dona suport al periodisme cooperatiu i de proximitat



PDF per 35€ l'any
PDF + PAPER per 50 € l'any

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.