Societat
Araceli Vilarrasa. Entrevista cedida a El Jardí, publicat inicialment al blog Finestres del Farró
Un dels tresors que tenim al Farró és el taller La planchadora, situat al carrer Balmes 368, la més petita de les botigues aixoplugades sota la gran cúpula que corona l’edifici Schmith, a la cantonada del carrer Balmes amb Mitre. Un establiment ple de tuls, randes i brodats blancs, que la Rita Serra planxa amb delicadesa de fada i coneixements adquirits al llarg de tota una vida.
Publicitat
Les peces que planxa la Rita són peces de festa i d’alegria. Vestits de batejar que donen la benvinguda als nadons; llençols de noces, suaus com la pell, i estovalles de fil brodades per les àvies, que només es treuen els dies de festa grossa.
Publicitat
Dius que treballes aquí de tota la vida?
Si. Jo vaig començar a planxar quan tenia 11 anys. La botiga l’havia començat la meva àvia, la Rita Enrich, que va venir de Sabadell i es va establir aquí, al carrer Balmes 377, on hi ha Casa Pepe. Ella era d’una bona família de Sabadell i sempre li havia agradat anar molt ben vestida. Quan es va haver de posar a treballar, la planxa li va agradar. Comptem que això devia ser cap allà el 1954. Al cap de poc temps la meva mare, que es deia Consuelo Pérez, tenia 19 anys i acabava d’arribar de Burgos, a servir, com tantes noies, va passar per davant de la botiga i va veure un rètol que havia posat la meva àvia i que deia “Se necessita oficiala. Se enseña a planchar”. A la mare li va semblar que allò de planxar era més net i bonic que fregar els terres i va decidir provar-ho.
“A la mare li va semblar que allò de planxar era més net i bonic que fregar els terres”
I li devia anar molt bé.
La meva àvia va veure ràpidament que aquella noia tenia mans d’or per a la planxa i van treballar juntes sempre més. A més, la mare era molt guapa, era una nina. Encara passen homes i entren per dir-me que la meva mare era la dona més guapa de Barcelona. Així que al cap d’un temps es va casar amb el fill de la mestressa.
Entre tots van tirar el negoci endavant.
En aquella època aquí hi havien arribat a treballar quatre o cinc dones: n’hi havia una que estava tot el dia fent camises, era la camisera; la meva mare feia les estovalles, els vestits de batejar i les peces més delicades; la meva àvia planxava peces més petites, que pogués fer asseguda, “tapetes”, ganxets, mocadors, tovallons, i encara hi havia una altra noia als matins i una altra a les tardes. Fèiem la roba blanca de tot el barri. Venien les minyones carregades amb uns sacs de roba molt grans i ens portaven la feina. Els canvis de temporada les cortines, els cobrellits. Jo, de molt petita, anava amb la minyona de la meva àvia a portar les paneres plenes de roba planxada a les cases de les clientes.
“Venien les minyones carregades amb sacs i fèiem la roba blanca de tot el barri… després els que tenien més diners se’n van anar a Sant Cugat”
Amb els anys tot devia anar canviant.
Va canviar molt la gent del barri. Els que tenien més diners se’n van anar a Sant Cugat o a la zona més alta. També va canviar molt la manera de viure. La manera de vestir. La feina va anar baixant. Durant un temps érem la meva àvia, que ja feia poquet, la meva mare, la senyora Carmen, que hi va estar molts anys, i jo, que feia els jocs de taula i les peces més grans i pesades.
Tu com en vas aprendre?
De molt petita la meva àvia m’animava a ajudar-la. Em deia: si em planxes les mànigues de les camises, et donaré uns dinerons. I jo ho feia. En vaig aprendre de veure-ho fer. Jo em posava a la taula i sempre tenia al davant la meva mare i veia com es feia. Al final ella ha pogut treballar fins a molt gran perquè em tenia a mi que li feia tot el que pesava més. Als anys 80 encara fèiem sis o set vestits de batejar a la setmana, però, a poc a poc, tot va anar baixant. La meva àvia va morir fa uns 25 anys, la senyora Carmen es va jubilar, la meva mare també es va jubilar i ara m’he quedat jo sola. Ara la meva mare té 88 anys i fa un any encara venia, de tant en tant, a ajudar-me.
Veig que et porten a planxar peces molt especials.
Els vestits de batejar tenen molta història. N’hi ha que la meva mare els va planxar pels fills i ara els planxo pels nets. Ara m’han començat a venir gent que em diuen: mira aquesta roba de bressol me la vau planxar pel meu fill fa 60 anys i ara em fa molta il·lusió que me la planxeu pel meu besnet. O sigui que ja estem fent quartes generacions. Quan m’ho porten i ho veig tan ben encanyonat, planxat per la meva mare i que encara fa tant de goig… m’emociono.
“Hi ha vestits de batejar que la mare va planxar pels fills i jo ara planxo pels nets i besnetes”
Què és això de l’encanyonat?
No ho saps, oi? Són les tècniques que fem servir els de l’ofici. Ara hi ha molt poca gent que les sàpiga fer. L’emmidonat tradicional per exemple. Jo encara bullo l’aigua amb el midó que es desfà. Aquí l’ofici està a saber quina quantitat d’aigua i quina quantitat de midó es necessita segons la roba i segons l’efecte que es vol aconseguir. S’ha d’anar molt amb compte perquè el midó és blanc, però també taca. Jo planxo amb la planxa tradicional, vull dir que el vapor és anecdòtic. Es planxa amb la planxa seca, que no pesa, perquè en molts moments es planxa a l’aire: els volantets, les maniguetes dels vestits de batejar, es planxen només amb la punteta de la planxa. La roba sí que ha d’estar mullada i també s’ha de saber el punt d’humitat. Sempre es mulla amb un punt de midó, encara que sigui molt poc, per donar-li el toc de nou. El midó ben fet no vol dir encarcarat.
“L’ofici està a saber quina quantitat d’aigua i de midó es necessita segons la roba… jo planxo amb la planxa tradicional i aquí el vapor és anecdòtic”
Però hi ha peces que sí que queden molt rígides.
Les de ganxet. El ganxet és diferent. Les cortines de ganxet han d’aguantar la forma i la mida i necessiten més midó. El midó també fa que la pols no entri tant a la peça i et dura neta molt més temps. El que s’ha de saber és adaptar-se a les necessitats de cada peça. Si tinc un vestit molt antic, l’hauré de tractar de manera especial. El rento a mà amb sabó d’escames, l’eixugo a mà…I encara no t’he explicat l’encanyonat. Això és fer les puntes ondulades. És el final de les puntes perquè quedin maques. Es fan als vestits de batejar o a alguns jocs de taula, a les “mañanites”. Planxo un joc de taula per Nadal que m’hi estic tot el dia perquè és gran i va tot encanyonat: estovalles i tovallons.
I com es fa?
Amb els molls. Són com unes tisores amb punta rodona. Ho escalfo amb aquest fornet antic i s’ha de vigilar que estigui prou calent, però no massa perquè es pot cremar la punta. Per fer un acabat, la punta es torna a emmidonar i vas fent les ondes, una per una. Això és bastant difícil i l’ofici està a fer-ho bé sense cremar-se ni cremar la punta. Si es fa ben fet, dura molt. Aquí he vist vestits encanyonats que fa trenta anys es van fer servir sis o set vegades i encara fan goig. És que la meva mare ho feia molt bé, tenia un do per a la planxa.
“Per planxar necessito robes naturals… si és sintètic, no m’interessa”
Aquesta manera de planxar s’adapta a totes les robes?
No. Jo per planxar necessito robes naturals, robes bones. Si és sintètic no m’interessa. A mi em porten uns vels de les besàvies, amb brodat de Granada, tot brodat antic, que és una preciositat. I queden molt bé. Però si és un vel de niló no el faig.
Deus trobar-te amb robes molt boniques.
Hi ha vestits preciosos que passen de mares a filles o d’àvies a netes. També hi ha senyores que se’ls casa la filla i els donen un parell de llençols antics com a aixovar. Darrerament, planxo moltes puntes a coixí per regalar o per emmarcar. Encara hi ha gent que desconeix que per pocs diners pot tenir una cosa que li quedarà perfecte per tota la vida. Si tu emmarques un mocador de núvia de puntes de coixí, ben planxat, no té res a veure. Queda molt més bonic que si es veuen els plecs.
* Mentre parlem, ha arribat una senyora que ve de l’altra punta de Barcelona a portar un joc de taula, brodat de lagarterana, amb motius de Nadal.
“Em ve gent d’Andorra i de Tarragona, senyores acostumades a tenir planxadora tota la vida i que no els agrada el planxat actual de les tintoreries”
Les teves relacions amb el barri també deuen haver canviat molt.
Abans, aquí mateix hi havia altres planxadores. I totes treballaven. N’hi havia una més amunt; n’hi havia una a Sant Gervasi, una altra a Galvany. En un sector petit n’hi havia potser cinc. Ara, a tot Barcelona, planxadora, planxadora només quedo jo. Ara el que hi ha són tintoreries que planxen, però no és el mateix que la planxa tradicional. Per contra, ara em ve gent de tot Barcelona i de molt més lluny: d’Andorra, de Tarragona… Em venen senyores que viuen lluny i estan acostumades a tenir planxadora de tota la vida. La que tenien s’ha jubilat i no els agrada el planxat de les tintoreries. És una clientela molt agraïda perquè sap el que vol i ho sap valorar.
Com veus l’evolució del barri?
Dels que érem del barri de tota la vida, no queda gairebé ningú. Queda la floristeria que ho porta la filla. Abans hi havia el forn de pa, la pastisseria. Anaves a aquest llocs i et coneixien. Anaves al mercat i et coneixien. Ara és molt diferent. Aquí al davant hi havia el cine Atenes que donava molta vida. També hi havia Vidosa. Mira, l’encarregada de Vidosa era clienta nostra. Aquí al costat hi havia una botiga de parquet. Els propietaris vivien a la cantonada i la senyora ens portava els jocs de taula a planxar. Ens coneixíem tots i els clients eren veïns. Tinc veïns que eren clients i vam fer amistat. I ara ha quedat l’amistat.
I la deixo, que encara té molta feina per fer. Plena de somriures i bon humor, serà la darrera a abandonar el vaixell i estic segura que l’amistat i l’agraïment del barri l’acompanyarà sempre.
