artícle d’opinió
Joan Solé
L’any 1936 en el bàndol republicà es va desenvolupar un dilema davant el conflicte iniciat per Franco el 18 de juliol: “fer la revolució o guanyar la guerra”. La perspectiva del temps, i després de quaranta anys de dictadura, ens pot fer pensar que un dilema d’aquelles característiques potser no fou del tot adequat pel bàndol derrotat. La Generalitat de Catalunya, la República Espanyola, la CNT-FAI, les JLC i el POUM van malgastar forces en favor d’un exèrcit franquista que no desitjava més que derrotar a tots aquells que feien possible la República. El punt culminant dels despropòsits fou durant aquell mes de maig del 1937, quan Eusebi Rodríguez Salas, comissari d’ordre de la Generalitat i militant del PSUC, va ocupar l’edifici de Telefónica controlat per la CNT, qui sota el paraigua del decret de col·lectivitzacions se n’apropià i desencadenà uns enfrontaments que els diaris de l’època van informar d’uns cinc-cents morts i mil cinc-cents ferits.
“Fer la revolució o guanyar la guerra” és un eslògan que un company, la setmana passada, equiparava a un dilema actual: “fer la revolució o la independència”. La llista de Catalunya sí que es pot simbolitza aquell perfil que vol fer la revolució, malgrat el gran repte que s’apropa i que vol conquerir la llista de Junts pel Sí i CUP-Crida Constituent. La dicotomia d’aquestes eleccions és mou entre governar la Generalitat o construir un nou estat socialment just. Davant aquestes opcions, què hi ha més antic que voler ser president de la Generalitat? Una institució amb un marge de maniobra estret, que ha de passar comptes amb el seu superior. Què hi ha més antic que un president català que va amb la seva carpeta cap a Madrid, per explicar al seu superior allò que vol assolir? Plantejar les eleccions catalanes com un camí per assolir la presidència de la Generalitat respon a la revolució d’uns pocs que volen ocupar una institució.
Durant la transició es van desenvolupar dos corrents que apostaven per la reforma del sistema franquista cap a un model democràtic, o per la ruptura amb el règim i desenvolupar un procés constituent que espantés tots els fantasmes d’un sistema que durant quaranta anys havia perseguit i executat l’oposició política i cultural. En aquell moment, per sorpresa, alguns partits d’esquerres varen apostar per la reforma. Avui, ‘Catalunya sí que es pot’, aposta per una República Catalana dins una monarquia federal espanyola. Un concepte que el diccionari recull com “oxímoron”.
Un company crític amb la direcció d’ICV-EUiA em reproduïa una conversa entre ell i un amic seu de la CUP. Reflexionava: “la revolució passa per davant vostre i esteu deixant que el tren marxi”. Alguns sociòlegs expliquen aquest fet al temor de fer realitat un impossible. Quan més a prop tens l’objectiu, qualsevol excusa t’és bona per no assolir-lo. La pregunta és, el 27S agafaran el tren o el deixaran passar?