Cultura
Carles Romaní
És molt possible que fos l’entorn familiar el que facilités que Josep Maria Xiró Taltavull (Sarrià, 1878 − Sant Feliu de Llobregat, 1937) se sentís atret per l’art des de ben petit. Era el primer dels nou fills de Josep Xiró Jordà, d’origen sarrianenc, agrimensor i mestre d’obres, i Joana Taltavull Borràs, menorquina de família d’indians i amb lligams amb la Banca Taltavull. L’activitat professional del pare es va desenvolupar fonamentalment a Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia i l’Eixample, mentre que a Sarrià no passa d’una dotzena d’intervencions, potser menys de les que a priori es podria esperar. No sembla que sigui casual que una de les seves obres més destacades fos, precisament, la desapareguda casa Taltavull (coneguda també per casa Antonio Goytisolo), de 1874 i estil neomossàrab, al carrer Mallorca cantonada Pau Claris.
Del protagonisme de la família Xiró a la vila ens en dona una idea el fet que Carles Xiró Jordà, oncle de Josep Maria, en va ser alcalde entre 1904 i 1909. I és destacable que, l’any 1904, l’Ajuntament, ja presidit per Carles, va adoptar per primera vegada en la seva història el català com a llengua de la Festa Major.
Que Josep Maria tenia fusta de pintor s’aprecià ben d’hora, mentre encara era en període de formació, en el reconeixement en forma de premis amb menció honorífica a les exposicions nacionals de belles arts de Barcelona i Madrid, els anys 1896 i 1897, respectivament. A l’edat de vint anys estava domiciliat en el número 37 del carrer Caputxins (l’actual carrer Major), aproximadament a l’altura de Santa Magdalena Sofia. Pocs anys després, el 1904, encara sota l’influx de la mort de Verdaguer a Vallvidrera, va ser l’autor de la primera gran edició il·lustrada −”aparatoses il·lustracions”, segons l’assagista Enric Jardí− d’una obra de mossèn Cinto, L’Atlàntida.
Aquesta arrencada fulgurant el va portar al taller de Modest Urgell, de qui s’ha considerat deixeble, i a compartir estudi, a Sarrià, amb Lluís Graner, veí del carrer Menor, 15 anys més gran i amb una carrera ja consolidada. Va establir-se a París, on va exposar repetidament entre el 1908 i el 1914, i va viatjar a Alemanya, on va deixar-se seduir pels corrents d’avantguarda i la seva pintura es convertí, de tornada a Barcelona, en “l’eco de la pintura simbolista alemanya”, segons Josep F. Ràfols.
Les tertúlies d’Els Quatre Gats i la penya de l’Hotel Colón, les exposicions, els encàrrecs institucionals, la vocalia en la junta de govern del Reial Cercle Artístic i les propostes per fer de jurat en concursos i actes públics, tot, tot va quedar endarrere quan una malaltia degenerativa l’incapacità de forma progressiva fins que, al cap dels anys, va haver de ser ingressat en un centre de tractament de malalties mentals.
A partir de 1931 ja no se li coneix més obra. D’aquesta època és la pintura mural de Xavier Nogués La penya del Colón, obra destruïda en l’inici de la Guerra Civil i de la qual es conserva l’esbós preparatori, del 1933. Xiró hi està representat, a la part baixa del quadre, a la dreta, mirant cap al centre de la taula −apàtic, no sembla participar de cap conversa−, entre Oleguer Junyent, que fuma un puro, i Nogués, perfilat a l’esquerra, que parla amb el mecenes i col·leccionista Lluís Plandiura.
Arribat un punt, l’any 1935, al “pobre Josep Maria” −de nou, Ràfols−, l’Ajuntament de Barcelona va haver de socórrer-lo: «En la última reunión de la Comisión de Gobierno municipal, se acordó que, atendiendo a la petición de diversas entidades artísticas y teniendo en cuenta que el pintor José María Xiró se encuentra incapacitado para continuar ejerciendo su arte, del que vivía, se le conceda la subvención de dos mil pesetas, que nominativamente figuran a favor del pintor Román Ribera, que las percibió hasta su muerte […], entendiéndose que dicha subvención será abonada a José María Xiró, y en su nombre, por encontrarse él imposibilitado, a su hermana, Pilar Xiró Taltabull, por doceavas partes, desde la fecha en que dejó de abonarse al referido señor Ribera». Xiró va morir l’any 1937, i, aleshores, l’ajut municipal va tornar a canviar de mans, ara en benefici d’Antoni Torres Fuster, també pintor.
