13.7 C
Sant Gervasi
| Dissabte 15 de maig de 2021 |

Les bledes, una hortalissa enriquida amb vitamines A i C

Menjar-ne habitualment uns 200 grams, garanteix la quantitat de vitamina A que necessita el nostre organisme

Cuina i Nutrició

Fra Valentí Serra de Manresa 

La bleda (llat. Beta vulgaris cicla) és conreada des de temps immemorial a les hortes de la mediterrània per la grandària i carnositat de les seves fulles agraciades amb un nervi mitjà molt desenvolupat anomenat ‘penca’ i que, cuinat, és molt gustós i de bon nodriment. Els antics frares definiren la bleda com a una “planta d’hort de fullas amplas, grossas, llisas, sucosas y acanaladas”; unes fulles que com a verdura foren molt apreciades a la cuina conventual, especialment per oferir-les en la dieta dels religiosos malalts i convalescents. 

La bleda és una hortalissa enriquida amb vitamines A i C, i amb minerals com ara el calci, iode, magnesi i ferro, ja que contenen molt més ferro que no pas els espinacs, i el fet de menjar-ne habitualment uns 200 grams, garanteix la quantitat de vitamina A que necessita el nostre organisme, especialment per tal d’assegurar una bona conservació de la vista. A més, tot i tenir molt poques calories, les bledes són saciants i molt riques en fibra, de manera que faciliten l’evacuació.

En un tractat d’horticultura caputxina publicat l’any 1852, durant l’exclaustració de la vida religiosa, s’oferia aquest curiós “Secret caputxí per tenir una bona collita de bledes” consistent en sembrar les sements de bleda durant “la lluna vella de abril, y se trasplantan. A la lluna vella del maig se sembran sens trasplantar, y no s’espigan y duren tot lo istiu, hibern y primavera següent. Se fan grossas y blancas cubrint las arrels ab fem fresch de bou, y después se’ls talla lo ullet y sobre la massa se posa un test. Las pencas se fan grossas y gustosas si se sembra en terra grassa ben cavada y femada, y después que han nat se’ls van llevant las fullas més baixas, y las que no són bonas, y quan lo tronch va creixent se cobreix de terra, de modo que no tinguin més que un ullet” (Lo jardiner hortolá, III-3).  

Pel que fa a l’aplicació remeiera de la bleda en la teràpia popular, el caputxí Hilari d’Arenys de Mar († 1976) recollí aquesta antiga recepta per a guarir el mal de cap i d’orella: “Pel mal de cap prendrás una porció de bledas picadas, y posadas en un drap y aplicadas ahont tinga lo dolor. Y per dolor de orellas s’hi fará entrar dos o tres gotas del such de las bledas a la orella dolorosa, lo aquieta y és ben probat” (Terapèutica antiga, s. c.). 

De bledes n’hi ha de moltes varietats: les més comunes són la bleda de penca blanca, la bleda verda de fulla curta, la bleda blanca de fulla llarga o bleda “de Lió” i, també, la bleda vermella o bleda-rave (llat. Beta vulgaris rapacea), que és una variant de la remolatxa, amb una arrel gran i carnosa molt estimada per a la elaboració  de sucre. A l’article vinent us parlaré, si a Déu plau, de l’olivera i les seves nombroses propietats.

 Fra Valentí Serra és arxiver dels caputxins

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.