Història
Jesús Mestre Campi
Fins fa unes dècades, hi havia uns oficis que avui gairebé han desaparegut. Un d’ells, amb fondes arrels al país, era el de brodadora. Era un ofici que consistia a ornamentar teixits amb dibuixos fets amb passades d’agulla emprant fils de cotó, llana o seda. Era un ofici molt vinculat a l’església, a institucions, a l’aristocràcia o a la burgesia, i que havia propiciat una artesania molt refinada.
A Sant Gervasi, on des de finals del segle XX hi van anar a viure famílies benestants, calia que hi hagués algú que conegués l’ofici de brodar aquelles peces de vestir que s’utilitzen en diades especials, sobretot en els casaments. Les germanes Mirabet es van fer càrrec d’omplir aquest buit. La seva trajectòria, que un dia ens van explicar a El Jardí, forma part de la història del barri de la Bonanova.
Als anys 20 hi havia una petita botiga de queviures a la part alta del carrer de Sant Gervasi de Cassoles, al número 109, que portaven el matrimoni Mirabet (en Joan Mirabet i la Montserrat Mullol), que venien de la Guàrdia de Tremp, al Pallars Jussà. El negoci era prou pròsper com per permetre al matrimoni tenir i mantenir set fills, la més gran dels quals era la Teresina (nascuda l’any 1920), seguida d’en Josep (1922), la Montserrat (1924), la M. Lluïsa (1925), la Roser (1927), l’Antoni (1929) i la Josefina (1933). Així i tot, els Mirabet es van traslladar a Gràcia cap a principi dels anys 30, on van portar el Forn de Reus, una fleca i pastisseria molt coneguda, situada al carrer de Salmeron, 118, a l’actual Gran de Gràcia, aproximadament on ara hi ha Correus.
Mentre vivien allà, va esclatar la Guerra Civil. I en Joan, el pare Mirabet, va morir poc després. Ja als anys 40, la mare, la Montserrat Mullol, va decidir tornar a la Bonanova, on tenia més amistats. Va obrir una nova botiga de queviures, també al carrer de Sant Gervasi de Cassoles, ara al número 76, gairebé a la cantonada amb Castanyer, on es traslladà a viure amb els fills. Com que els temps eren difícils, els fills també hi col·laboraven: en Josep, el noi gran, treballava en una fàbrica de Sant Andreu; una germana, a la Riera-Marsà; la M. Lluïsa va aprendre a agafar punts de mitja; la Roser, a brodar a màquina; la Josefina, a brodar a mà… Com que el negoci dels brodats prosperava, van fer la botiga de queviures més petita i, a l’inici dels 50, en la part que va quedar alliberada, van obrir una botiga de bordados y encajes.
Senyors i treballadors a la Bonanova
A la Bonanova d’aquells anys, als 40 i 50, hi havia dues classes socials molt diferenciades. Per una banda, la dels senyors, les famílies benestant que vivien en torres o espaiosos apartaments. I per una altra, la de les famílies treballadores que, a part de treballar en algunes de les poques fàbriques del barri —com podrien ser la d’aïllants de porcellana a la riera de Mandri, els laboratoris Andreu del carrer Folgueroles o la ‘fàbrica vermella’ de teixits de seda, al Putxet—, sobretot servien els senyors. Per exemple, entre aquestes famílies hi havia la de Francesc Gimeno, un gran pintor de la primera meitat de segle que vivia a la part baixa del carrer de Sant Gervasi de Cassoles. D’ofici era pintor-decorador i treballava en les cases de la burgesia; els quadres eren la seva afició, però, segons es diu, gairebé no en va vendre cap en vida.
La botiga de brodats dels Mirabet, molt amics dels Gimeno, també feia aquesta funció: s’hi brodaven nuviatges per als casaments burgesos, estovalles i tovallons amb dibuixos que copiaven les decoracions de les vaixelles, entre d’altres filigranes. Hi havia molta feina i les germanes Mirabet, amb la col·laboració d’en Josep, van anar ampliant el negoci. La botiga també era un punt de reunió i inevitablement s’hi feia safareig.
Aleshores la M. Lluïsa, a partir de les recomanacions del senyor Jové, un conegut vinculat als Jarclos del carrer Escoles Pies, que li insistia que era el moment de posar una botiga de llanes i li oferia de portar-les de la seva fàbrica de Terrassa, va fer un cop de cap. El maig de 1967, la Maria Lluïsa obria la botiga de llanes al carrer Muntaner 528 que, ben aviat, va tenir molt d’èxit. Es va convertir en un punt de reunió on moltes dones i noies del barri anaven a comprar llanes i la M. Lluïsa els explicava com fer els punts. Tenia una pila de resguards de quinieles —com popularment se’n deien, llavors, de les travesses—, en què anava apuntant per a les clientes els punts que calia anar seguint per fer un jersei, una bufanda, una gorra, etcètera. També, el 8 de setembre, després de la processó que se celebrava per la Festa Major de la Bonanova, a la botiga s’obria una síndria i les clientes hi passaven a agafar-ne un tros i comentar la jugada.
La M. Lluïsa no estava sola: bona part de la família, sobretot en Josep, les germanes i les nebodes, hi anaven per donar un cop de mà, ja que sempre estava plena, o a recollir-hi algun consell. En un racó, asseguda en una cadira, hi havia l’àvia Montserrat Mullol sempre enfeinada amb els punts de mitja i oberta a les consultes de clientes i amigues.
Un pas important va ser quan, a partir de l’interès de la fàbrica de llanes francesa Pingouin Esmeralda, la botiga Mirabet va canviar de proveïdor i va passar a vendre aquests productes molt considerats.
La botiga va tancar amb la jubilació de la M. Lluïsa, l’any 1992. Però va haver-hi continuïtat en el comerç del sector tèxtil, ja que s’hi va instal·lar Marietta, una botiga de confecció de roba de dona. Aquestes darreres setmanes, Josep Mirabet i Mullol i la seva esposa Magda Cucala i Lobo van morir a la residència d’avis on vivien des de feia uns anys. A la mateixa residència encara hi viu la M. Lluïsa, a qui desitgem molta salut.
