Gent gran
Neus Gavaldà Alcácer
Recordo el col·legi, i que molts dies feia campana, però no és que me n’anés a voltar pel barri, tot i que aleshores Sant Gervasi era preciós, ple de camps i torretes amb les reixes i les parets plenes de flors, amb tan bona olor! Un carrer que em cridava especialment l’atenció era el que en dèiem la riera, avui Teodora Lamadrid: a la part de baix hi havia molts horts i a la de dalt hi havia el club dels alemanys, on jugaven al tennis, amb un ambient molt distingit… Quan sortíem del col·legi ens hi quedàvem badant una estona. La causa de les meves faltes no era aquesta, sinó que no anava al col·legi perquè em sortien uns grans a les cames, segurament d’anar mal alimentada, tot i que no recordo haver passat mai gana. I fins que no se’m curaven bé, la mama no em deixava tornar a l’escola.
El carrer Ríos Rosas, al xamfrà amb el carrer Wagner (que avui ja no existeix), hi havia una torre que tenia una terrassa molt gran. Els fills de la família que hi vivia eren tots pèl-rojos. A la terrassa hi acostumaven a fer verbenes i hi posaven fanalets i música, i a les meves amigues i a mi ens feia gràcia mirar-ho des del carrer. Aleshores devíem tenir 9 o 10 anys. Més endavant, amb 14 o 15 anys, teníem una colla i també fèiem festes els diumenges a la tarda. De vegades a una torre del carrer Arimon, de vegades al terrat de l’Ajuntament, a casa de l’home que se’n cuidava, que els seus fills eren de la colla, o en una casa o altra. Al mateix carrer Ríos Rosas, gairebé tocant a Pàdua a mà dreta, hi havia una fàbrica que en deien l’”Europa Industrial”, on hi feien roba per als soldats. La meva germana gran, que tenia 12 anys més que jo, hi havia treballat. La casa que hi havia al cantó esquerre, quan la van fer era tota de línies molt rectes i tota de vidre verd, una cosa mai vista, i dèiem que era cubista.
Els veïns de sota de casa, un any van comprar un be. Llavors es feien les coses així: es comprava el be per una Pasqua i es matava per l’altra. Aquell animalet va ser la joguina de tota la canalla del carrer. Cada tarda, en sortir del col·legi, l’anàvem a pasturar als camps que hi havia cap a les Tres Torres, on hi havia també els camps de futbol, on ara hi ha el carrer Mandri. Un dia, anant allà, vam descobrir un forat que era la sortida de les clavegueres de sota del passeig de la Bonanova i hi vam entrar un tros, però era fosc i ens feia por. L’endemà hi vam tornar tota la colla amb espelmes i hi vam anar fins bastant endins. Hi havia un rierol al mig de les voreres per on passàvem tots en fila índia. Vam veure rates mortes i uns ferros que segur que eren escales per sortir al carrer. Com que feia molta pudor ja no hi vam tornar més, però allò ens va semblar una gran aventura.
Fotografia d’autor desconegut, cedida per Leni Blume.
Una altra germana de la mama i les seves dues filles venien a casa moltes vegades. Amb la meva cosina petita, la Susana, m’hi avenia molt, tot i que tenia un parell d’anys més que jo. Ella tenia una bicicleta i anàvem pujant pel carrer Modolell, que era més pla i on no hi havia tant de trànsit, i també anàvem pel carrer Pàdua, on sempre ens aturàvem a mirar per les finestres d’un gimnàs que feia cantó amb Ríos Rosas. Després vam saber que era el gimnàs de Joaquim Blume i que l’havíem vist molt cops com s’entrenava. La tieta i les cosines vivien a prop dels Josepets i quan la Susana venia a casa jo l’acompanyava bastant tros quan tornava a casa seva, fins al carrer Saragossa o al carrer Homer, i ella encara tornava a acompanyar-me un altre tros enrere i així xerràvem més estona, i amunt i avall estàvem tres hores…
