Escoles
Mireia Verdaguer
La Berta és una nena de dos anys i mig. Els pares consulten perquè no saben com posar límits a la seva filla. Tenen problemes a l’hora de gestionar les rabietes de la petita, que cada vegada són més freqüents i intenses. Els pares expliquen que quan no cedeixen a les demandes de la filla, la Berta es tira pel terra plorant i donant puntades de peu. Comenten que si en aquest moment no cedeixen, cada vegada va extremant més la seva conducta negativa; si l’agafen per contenir-la, els pega i mossega. Si la deixen, es dedica a llençar tots els objectes que troba al seu abast i els malmet. Els pares se senten desbordats perquè comenten que res els funciona.
Després d’intentar controlar aquestes conductes negatives de la filla i sentir que els ha portat al límit, se senten culpables si han utilitzat els crits, els càstigs, fins i tot, algun petit càstig físic. No saben com gestionar aquest tipus de situacions. Pensen que: “no saben ser bons pares, que no entenen a la petita o que es tracta d’un fort caràcter el qual es plantegen, haver de respectar”.
Hi ha diferents punts de vista sobre com actuar davant les rabietes:
— Per una banda, hi ha qui considera que cada infant és diferent i per tant, cada un s’expressa a la seva manera.
— Per altra, hi ha qui considera que hi ha similituds entre els infants, i que si bé pot tractar-se d’una forma d’expressió, els pares són qui han d’acompanyar i ensenyar noves formes més assertives de comunicar.
Quan l’infant neix, la seva forma d’expressar les seves necessitats és mitjançant el plor, ja que encara no tenen el llenguatge suficientment desenvolupat per fer-se entendre. Si bé és cert que això mateix segueix donant-se quan els infants tenen un i dos anys, hem d’afegir que en aquesta edat, les rabietes tendeixen a ser cada vegada més freqüents i intenses.
A continuació, exposo les tres formes més freqüents que utilitzen els pares per intentar controlar aquestes situacions i que sovint, no acostumen a ser les més favorables per aconseguir pal·liar aquest tipus de conductes.
— Intentar contenir l’emoció de l’infant abraçant-lo i/o agafant-lo amb la finalitat que deixi de donar o donar-se cops i/o puntades de peu. Si fem això, possiblement l’infant senti impotència per no poder expressar l’emoció, ja que l’estarem bloquejant i és possible que la intensitat de la rabieta vagi a més, o no aconseguim posar-hi fi.
— Renyar-lo per la seva conducta o vacil·lar-lo (rient o dient coses com: “tothom et mira, no et fa vergonya? Pensaran que… diran que…”). Si actuem així, l’infant pot sentir incomprensió i tampoc aconseguim el nostre objectiu; que pugui aprendre a expressar-se bé o que entengui que a vegades, no podem cedir a les seves demandes.
— Cedir i complaure’l donant-li tot allò que demana pel fet de no veure’ns exposats degut al seu caràcter, tant si és en públic com en privat. Fent això, possiblement aconseguirem que cada vegada es torni més exigent i si no accedim al que demana quan vulgui, la intensitat d’aquestes conductes poc desitjades, aniran a més.
