Relats de Confinament
Eduard Reig Palau @Neuscatala1
–Deixa’ns el teu nom i telèfon i ja et direm alguna cosa.
Aquesta frase resumeix amb precisió el model laboral que s’està extingint a causa de la covid-19.Vaig començar a treballar amb setze anys, en tinc trenta-un i mai he passat un any sense feina. Fins i tot quan cobrava la prestació de l’atur, seguia treballant en negre. I d’ençà que treballo que cada any l’he escoltada. És una frase que m’han dit quan m’he ofert a treballar a qualsevol botiga, agència, empresa o publicació on demanaven noves incorporacions, i al final res de res. Jo sóc d’aquells tipus d’individu que viu per treballar. Si alguna vegada ha calgut fer més de vuit hores al dia, si m’han demanat treballar en caps de setmana, en torns de nit, sense contracte, i fins i tot sense cobrar, mai he faltat a la feina, perquè l’esperança és el refugi dels vençuts però la voluntat és l’escut dels que mai ens rendim.
Així que sí, he treballat de franc, he treballat en B de Black, i dec haver cotitzat menys de la meitat d’hores de les quals he fitxat. Una de les meves primeres feines va ser la de mosso de magatzem. Allí vaig organitzar els productes d’una botiga de l’Illa Diagonal, de tal manera que qualsevol empleat pogués localitzar de seguida allò que buscava. L’organització va donar resultats i van renovar-me el contracte, cobrava 15 euros l’hora. Després va venir la castanya del 2008, en la qual es van salvar els bancs, però als proletaris ens van deixar caure fins als 5 euros l’hora. Ara bé, mai vaig desanimar-me o absentar-me, simplement vaig canviar de feina. I per cada salt de professió que he donat, he picat a moltes més portes.
Les portes que no se m’han obert, se m’han blocat amb la frase amb què encetava l’article. I em pregunto, per què no em trucaven per dir-me alguna cosa del tipus: miri, ho sentim, però ja hem agafat a algú altre, gràcies pel seu interès. O bé, necessitem algú amb tals requisits i vostè no els compleix. Negatives que hauria entès, perquè ni em crec un heroi, ni sóc tan bo. I em costa de capir perquè jo mai li he negat la resposta a ningú que hagi provat de dirigir-se a mi de manera educada, per molt estúpid que em semblés allò que em digués. Altres vegades, ho reconec, he picat a portes on no arribava ni al pom, però, sempre he pensat que per intentar que no quedi. I al final, tot se sap, la majoria d’ofertes s’han donat per contactes o per cognom. El món que deixarem enrere a més de mal educat, era molt endogàmic.
Tota aquesta cantarella sobre la meva experiència en un mercat laboral radioactiu serveix per explicar el que m’ha passat aquesta setmana. Davant del crit d’alarma que han llençat les residències, camps de concentració per a vells, tal com les definia en un article el col·lega Juanjo Compairé en aquest mateix diari, vaig pensar que necessitarien voluntaris. També vaig assabentar-me que certes pastisseries necessitaven transportista i fins i tot, que alguns supermercats en línia estaven desbordats. Com que m’he quedat sense una de les meves tres feines, l’altre (professor) no em permet suficients ingressos per a pagar tot el que se m’està cobrant, i escric de gratis, vaig pensar: tinc experiència en el sector social, tinc carnet de conduir i també he treballat en assessorament telefònic. Segur que o en la geriatria, o en el transport, o en l’assessoria telefònica puc treballar per a la meva comunitat. De solidaritat n’hi ha de moltes menes, però jo l’entenc així: ajudar allà on puc ajudar.
Així que vaig abillar-me el CV, vaig agafar el telèfon i vaig trucar. Primer a un supermercat en línia. La resposta va ser: sí, anem desbordats i ens interessa el teu CV, m’anoto el telèfon i quan ho parli amb el cap et diem alguna cosa. Ja fa dues setmanes d’aquella trucada. Al mateix dia, em vaig presentar a dues pastisseries del barri, oferint-me per pencar i que allò de cobrar ho convindríem després. Hem passat Dijous Sant i no he tocat cap ou de pasqua. En darrer lloc, em vaig personar una de les residències del barri, la que tinc a 20 metres de casa. Em van dir: tenim moltes baixes i ens aniria bé un cop de mà. Jo vaig desenfundar una ràpida resposta: doncs aquí estic jo, necessiteu algú que fregui? Algú que ajudi a pelar patates, verdures, a baixar les escombraries, a donar menjar? I mentre responia, mirava una resident asseguda en una cadira mirant una balda amb aquella melangia pròpia de l’avorriment. Miri que també sóc molt bo explicant històries (ja pensava a llegir-los la meva crònica sobre les barricades d’Urquinaona). I endevineu quina va ser la resposta? Exacte, la maleïda frase amb què he encetat la redacció i que porta repetint-se en aquest país fracassat d’ençà que Mariano José de Larra ho va deixar escrit l’any 1833 a “Vuelva usted mañana“.
Avui m’he llevat a quarts de vuit amb l’estat d’ànim habitual, emprenyat però amb ganes de menjar-me el món. He esmorzat com un rei i a quarts de nou he sortit a fer un tomb amb la gossa. He passat per davant de la residència i la dona que em va dir que anaven desbordats i que ja em trucaria, llençava una cigarreta i se n’encenia una segona mentre lliscava un dit per la pantalla del seu mòbil. He passat el matí treballant a l’escriptori i quan era l’hora de dinar, de sobte, ha sonat el telèfon, número desconegut. Si digui’m? Hola, truquem del Departament d’Assumptes Socials i Famílies de la Generalitat, hem rebut el seu CV i ens interessaria fer-li una entrevista de manera telemàtica. Hem fet l’entrevista i dimarts em faran la segona. Havia enviat el CV a la direcció que aquest diari ens havia dispensat, i talment, sembla que la covid-19 ho rebentarà tot, però no tot el que rebentarà serà bo, hi ha molt de dolent que també petarà i si ens hi esmercem una mica, qui sap, potser el demà ja haurà arribat.
