Ciència
Juanjo Compairé
Aquesta famosa frase de Carl Sagan va servir al professor Carles Badenes, de la Universitat de Pittsburg per introduir la seva xerrada sobre les explosions d’estrelles anomenades “supernoves”. L’acte va tenir lloc el vespre del divendres dia 6 d’abril a la sala d’actes de Vil·la Urània, al soterrani de la casa on el científic Comas i Solà feia les seves observacions de cossos celestes.
Amb una gran concurrència de públic aficionat a l’astronomia, el professor va ser presentat per Alejandro Rubio, de l’associació Astrobarcelona, organitzadora de l’acte i sòcia de la Federació d’entitats hostatjades a la casa.
Les “supernoves”
Una “supernova” es una explosió estel·lar que només pot ser observada al llarg d’un període breu de temps (setmanes o mesos) i que després deixa de ser visible, però que, mentre dura, té una extraordinària brillantor, comparable a la de tota una galàxia (que, recordem-ho, pot estar composta per centenars de milions d’estrelles).
La divulgació de l’astronomia s’obre pas
a Sant Gervasi
Una estrella com el nostre sol -ens explicà el Dr Badenes – és un cos que emet llum pròpia efecte d’una reacció de fusió termonuclear al seu si. Aquesta reacció expansiva està compensada per una força contrària, la de la gravetat, que tendeix a comprimir-la. Quan aquest equilibri es trenca, quan la força termonuclear supera la gravetat, es produeix aquesta explosió, extremadament lluminosa.
Les observacions de les “supernoves” a la història
Tot i que tenim constància d’observacions de supernoves al segle XI, fou un alquimista, Tycho Brahe, el primer que al segle XVI va observar una estrella a la constel·lació de Cassiopea que abans no era visible (d’aquí el nom d’”Estrella nova”). La va observar al llarg de 14 mesos fins desaparèixer. Llavors va publicar el seu descobriment en un llibre, on expressava el seu “astorament”. I tant! Aquesta aparició i desaparició d’un estel trencava amb la idea aristotèlica –llavors tan dominant que el propi Brahe va creure que s’havia equivocat- que les estrelles del firmament eren “perfectes, immutables i eternes”. Des de llavors han estat observades milers de “supernoves”.
Amb el professor hem anat repassant les diverses categories d’aquesta mena d’estels. Un viatge apassionant en l’espai, però també en el temps. Perquè, recordem-ho, quan mirem el cel i observem estrelles separades de nosaltres potser per milers de milions d’anys llum, el que estem veient és un paisatge del passat.
Al final de la seva interessant intervenció, el públic present va plantejar multitud de preguntes, moltes d’elles encara sense resoldre: Què queda després d’una explosió d’una “supernova”? Perquè l’Univers s’espandeix a una velocitat cada cop més accelerada? Quina matèria (anomenada “matèria fosca”) hi ha entre les estrelles? Etc.
I tornem a casa amb els ulls ben oberts. Les llums de nit de Vil·la Urània ens inviten a mirar al cel. I quan tornem a les nostres preocupacions quotidianes en aquest petitíssim recó de l’Univers no podem fer-ho sense recordar que el ferro que tenim a la sang prové d’una reacció nuclear ja fa algun temps. Que estem fets de la matèria de l’Univers. Que res –ni en l’Univers ni en nosaltres- és etern, immutable ni perfecte.
