Opinió
Albert Llobet
Potser heu sentit parlar darrerament dels informes sobre el canvi climàtic d’un organisme anomenat IPCC, acrònim anglès de «Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic». Les seves publicacions són citades freqüentment pels mitjans com la veu dels científics en relació amb el canvi climàtic.
L’IPCC va ser creat el 1988 per l’Organització Meteorològica Mundial, i el Programa Ambiental de Nacions Unides, amb seu a Ginebra, va ser ratificat per l’Assemblea General. L’objectiu de l’IPCC és de ser un pont entre la comunitat científica i els legisladors, així com generar diàleg i consens en el pla internacional.
L’IPCC produeix informes amb informació científica, tècnica i socioeconòmica rellevant per entendre la base científica, els riscos i les opcions que tenim per prevenir el canvi climàtic i adaptar-nos-hi. Aquests informes són una de les contribucions fonamentals en la definició de polítiques i acords internacionals. Per exemple, l’acord de París del 2015 o la declaració de “situació d’emergència climàtica” del Parlament de Catalunya d’aquest any.
Els científics que treballen per al grup provenen de més de 195 països, i molts ho fan de forma voluntària. L’IPCC no genera coneixement nou, sinó que avalua la bibliografia publicada per la comunitat científica i n’extreu les principals conclusions que publica als seus informes. Un dels més importants és el «Resum per a legisladors», informe on es resumeixen les seves recomanacions sobre polítiques ambientals. Per ara han publicat cinc rondes d’informes i estan treballant en la sisena, que es presentarà l’any 2022.
Amb els anys, el to de les seves conclusions ha anat canviant. El primer informe, del 1990, afirmava que les emissions d’origen humà de gasos d’efecte hivernacle afectaven les concentracions a l’atmosfera. Tanmateix, no es podia afirmar un efecte en la temperatura que provoqués un canvi de clima que no s’hauria produït sense influència humana. El 2007 s’afirmava que, amb un 90% de probabilitat, l’augment de temperatura era causat per les emissions d’origen humà, i es feia referència a un increment de l’impacte a la societat per la pujada del nivell del mar i per un increment de la freqüència i la intensitat d’episodis meteorològics extrems. El 2013, la probabilitat va pujar a un 95%, i ja no es pot parlar d’evitar el canvi climàtic sinó de mitigar-lo i de trobar mecanismes per adaptar-nos als canvis causats.
La contundència dels informes de l’IPCC no evita que figures polítiques molt poderoses, com Donald Trump, segueixin negant el canvi climàtic. No evita, tampoc, que les polítiques definides per dirigents que declaren l’emergència climàtica quedin molt lluny del que demana l’IPCC als seus informes. Aquesta resistència a adoptar mesures dràstiques per reduir els efectes del canvi climàtic, causada probablement per raons ideològiques i per conflictes d’interessos, ens pot costar molt cara, si no a nosaltres, a les generacions posteriors.
Príam no va escoltar Cassandra i Troia va acabar destruïda. Esperem que els nostres dirigents escoltin l’IPCC abans que sigui massa tard. El món no es destruirà, però s’hi causarà molt de patiment i moltes espècies animals desapareixeran per sempre.
Albert Llobet és físic i enginyer
