Lluís Arboix

contraportada: gent del barri

M. Antònia Font Fernàndez

Lluís Arboix pràcticament no necessita presentació, però encara que sigui per no quedar com una impresentable (valgui el joc de paraules), us el situo: és el president de l’Associació de Veïns de Sant Gervasi. Sense més preàmbuls, doncs, deixem-lo parlar.

Vostè fa molts anys que treballa per Sant Gervasi. Hi ha viscut sempre?
No. Jo vaig néixer al Poble-Sec i hi vaig viure fins al 1966, quan em vaig casar i em vaig mudar al carrer de Sant Gervasi de Cassoles. Més tard vam marxar a un pis més gran, però a pocs metres, a la plaça de Frederic Soler.

Com va arribar al món associatiu?
Va ser a l’època en què es formava l’escoltisme a Catalunya. Això era el 1955, i vaig ser el que ara en diríem monitor (aleshores en deien caps) fins als 33 anys, juntament amb el Jordi Porta (fins fa poc, president de l’Òmnium).

I després?
Després vaig estar una època molt ocupat amb la meva professió, director d’una multinacional. Vaig ser dels primers a entrar al sector informàtic: parlo de l’època en què no trobaves cap ordinador que costés menys de 100 milions de pessetes; i el software podia valer 34 milions. Ara bé, jo no era tècnic ni dissenyava programes, sinó que estava a l’àrea executiva. També he fet força conferències. I ara fa 10 anys que estic jubilat.

Expliqui’ns com funciona l’Associació de Veïns de Sant Gervasi.
L’Associació es va fundar l’any 1975, però jo hi vaig entrar cap al 1990, amb temporades més intenses que d’altres, fins que fa 8 o 9 anys em van proposar d’entrar a la junta (primer com a tresorer i després com a president). No és una associació en què el president ho fa tot, sinó que funcionem com una empresa i seguim tenim un organigrama, que s’estructura en tres grans eixos: la junta directiva, la junta ampliada i els socis en general. A la junta directiva hi treballem 12 persones, les suficients perquè cadascuna s’encarregui d’alguna tasca específica però puguem coordinar-nos. Jo, per exemple, els dilluns vaig a la comissió de seguiment dels barris. Aleshores, cada setmana fem una reunió el grup executiu, és a dir, el president, el vicepresident i el tresorer; i cada mes tenim una junta general. A més, ara també hem fixat una junta ampliada, que fem cada dos mesos per introduir gent nova a l’Associació. Penso sobretot en veïns que es van jubilant i que tenen ganes de fer coses. Perquè, és clar, la gent jove no té temps… Doncs bé, a les persones que s’incorporen no les podem fer entrar a junta, perquè per a això s’han de presentar a unes eleccions. Per tant, fem aquestes juntes ampliades d’uns 15 o 20 membres i assignem responsabilitats als socis nous, com ara encarregar-se de la cavalcada de Sant Medir o anar a plens. Cal matisar, de tota manera, que no som un grup polititzat, sinó qualificat: hi ha advocats, enginyers, arquitectes… En aquest aspecte tenim un bon llistó.

Quants socis sou en total?
De socis no en som gaires: som uns 125. Però és clar, tenir totes aquestes persones ocupades és impossible. Val a dir que quan es va fundar l’Associació, el 1975, l’àmbit abraçava tot Sant Gervasi de Cassoles i hi va arribar a haver 1.000 socis. Recordem que era una època d’eufòria associacionista… Després, amb molt bon criteri, l’Ajuntament va constatar que era més factible que ens agrupéssim en associacions més petites, encara més locals, i des d’aleshores estem dividits en cinc associacions: Putxet, Galvany, Farró, Sant Gervasi Sud i Sant Gervasi – Bonanova. Ara bé, l’error va ser creure que la gent aniria passant a les altres associacions, i excepte la nostra, la resta han quedat molt reduïdes.

Ara us reuniu a Vil·la Florida. Abans de tenir aquest equipament, però, on us trobàveu?
Quan vaig entrar, el 1975, estàvem al carrer de Vilaròs, al costat de la plaça de Frederic Soler: allà on ara hi ha aquell edifici nou, hi havia unes cases baixes pràcticament en runes. L’Ajuntament havia cedit aquells espais a l’Associació, però no sé de qui eren. A la llarga, aquelles cases es van vendre i ens vam instal·lar al carrer de Bertran, allà on ara alguns anem a votar. Disposàvem d’una planta baixa i uns pisos que gestionàvem nosaltres mateixos, com si es tractés d’un centre cívic. Vam comprar set ordinadors i vam fer classes d’informàtica, i també s’hi organitzaven altres activitats. En aquells temps, la nostra reivindicació principal era que l’Ajuntament comprés Vil·la Florida: en demanaven uns 1.200 milions de pessetes, però al final no sé per quant es va vendre.

I finalment va arribar el tan esperat centre cívic.
Sí, però al capdavall hi vam perdre molt. És veritat que no paguem per estar a Vil·la Florida, i que per tant no tenim cap despesa. Ara bé, al carrer de Bertran teníem llibertat absoluta pel que fa a l’horari i a la disposició de l’espai, mentre que ara no podem disposar de cap espai sense un control per part del centre. I és que, al contrari del que es podria pensar, no tenim res a veure amb la programació del centre: formem part del consell de seguiment i tenim dret, per estatut, a proposar idees, però aquí ningú no és l’amo. Si necessitem una sala, l’hem de demanar amb dos mesos d’antelació, ja que hi ha moltíssima demanda, fins i tot pagant. En fi, necessitem un altre cívic, perquè a Vil·la Florida estan saturats.

Vil·la Florida és de l’Ajuntament, no?
Sí, pertany a l’Ajuntament, però, com la majoria de centres cívics, està gestionat per una empresa externa que va a concurs cada quatre anys. En aquest concurs, els candidats proposen un programa d’activitats i justifiquen què pensen aportar: la majoria d’activitats són de pagament, així és que el concursant ha de preveure els ingressos i les despeses. Després ve l’Ajuntament i concedeix la subvenció. El gimnàs del Putxet, per exemple, també funciona així…

A banda del centre cívic, quines altres reivindicacions ha aconseguit l’Associació de Veïns?
Un altre centre cívic, justament: Can Castelló. I la darrera, és clar: la biblioteca. Entremig, hem aconseguit que arreglin semàfors, fanals… Ara estem batallant per una casa abandonada que han ocupat, amb tots els problemes que això ocasiona. El fet que aquesta casa sigui propietat de tres bancs complica la solució. Nosaltres, des de la junta, anem detectant mancances i ens reivindiquem mani qui mani. Ara mateix tenen pocs consellers que treballin a peu de barri (abans n’hi havia més) i ja sabem que costa acceptar ajuda, però jo m’he oferit a donar un cop de mà.

Per acabar, parli’ns de Sant Gervasi com a veí.
El que menys m’agrada és que fa molta pujada i baixada (riu). Però el barri m’encanta: tinc la sort de viure prop del mercat, és a dir, a una zona en què anem recuperant el caràcter de barri (això ja ho defensem als estatuts de l’Associació). A més, com que aquí hi ha menys focus que en altres llocs, ningú s’imposa com a aglutinador. Això sí, Vila Florida hi ha influït molt, en aquest procés. Aspectes dolents? Un barri necessita un teatre, i aquí no en tenim cap. S’havia de fer un auditori on hi ha el cine del carrer de Balmes, van tancar el del carrer de Bigai (on ara hi ha un supermercat)… Hi ha gent que va a la Llar mossèn Vidal, però és un espai petit que de fet utilitzen com a sala de reunions, pròpiament no és un teatre. També teníem l’Ateneu del carrer d’Atenes, que ara és propietat de la colla de Sant Medir. És una llàstima que a Vil·la Florida no hi capigués, ni a la biblioteca.

Vol afegir alguna informació, per acabar?
A la meva plaça vam patir dos anys per culpa de la línia 9 el metro. És veritat que ara ha quedat millor del que estava, però a Endesa es resisteixen a treure la caseta, per la qual em pregunta tanta gent. Ells insisteixen que tenen un contracte fins que acabi l’obra… i això serà cap al 2019.

I aquí tanquem l’entrevista. Va ser un plaer poder entrevistar el Lluís Arboix, ja que sens dubte és una de les persones que més coneix Sant Gervasi i que més treballa per fer-ne un barri encara millor. Ara esperem que el 2019 tinguem ascensors a l’estació del Putxet, el teatre i el centre cívic que potser demaneu molt més veïns… i El jardí per informar-ne ben orgullosos.