13.6 C
Sant Gervasi
| Dilluns 28 de setembre de 2020 |

Lluís Foix, el periodista que s’ha fet escriptor

Gent del Barri

Maria Antònia Font Fernández

El gresol on conflueixen Sant Gervasi, Les Corts i l’Eixample és una diàspora periodística. Allà, en concret a la pastisseria Farga del carrer Beethoven, hem quedat amb Lluís Foix, que és a punt de desgranar el guió de la nostra entrevista en un monòleg aparent però, sobretot, magistralment cohesionat. Gairebé hauríem de transcriure el que ens va explicar, però aleshores això no seria l’entrevista que el lector espera a la contraportada…
Ex director de La Vanguàrdia, ha publicat llibres com Aquella porta giratòria (2016) i El que la terra m’ha donat (2017).

 

©Juanjo Compairé

Publicitat

Vostè va treballar molts anys al capdavant de La Vanguardia.

Vaig ser subdirector i director adjunt: tot plegat, he estat a la sala de comandaments uns 25 anys. Havia residit 20 anys a Londres i a Washington, des d’on havia viatjat molt per cobrir tota mena d’esdeveniments: cimeres, eleccions, guerres… Però em van fer tornar per modernitzar les infraestructures amb ordinadors. Aleshores vaig buscar un pis de lloguer per aquesta zona [Turó Parc], i ja fa 33 anys que visc a la mateixa casa, a Diagonal – Ganduxer.

Què creu que hi hem guanyat i què hi hem perdut, amb els ordinadors?

Jo crec que hi hem guanyat molt: escrivint a màquina es feia molt soroll, i si t’equivocaves no podies rectificar. És clar que amb els correctors informàtics hem perdut creativitat, però a canvi hem aconseguit eficàcia i rapidesa. Ara bé, el canvi gros no va ser passar de la màquina d’escriure a l’ordinador, sinó passar del plom de les rotatives al Twitter. I aquest procés, la meva generació l’ha viscut sencer. És que el periodisme travessa una revolució extraordinària que encara no sabem entendre (o jo no l’entenc del tot). A sobre, no crec que ara mateix algú pugui saber com funcionarem d’aquí a cinc anys.

‘La millor inversió que pot fer un periodista
no és en un mòbil, sinó en la formació d’un criteri propi’

Hi ha qui parla d’una crisi del periodisme com a professió. Què en pensa?

No podem negar que estem en una crisi de gestió, de viabilitat. Però l’ofici periodístic és cada vegada més rellevant: per poder explicar el que passa, fan falta professionals molt ben formats. Avui en dia és bàsic que un periodista sàpiga idiomes i que hagi viatjat, però també és imprescindible que sigui un bon lector de literatura, d’assaig… Del que cregui, però cal que vulgui assolir una cultura general. La millor inversió que pot fer un periodista no és en un mòbil, sinó en la formació d’un criteri propi.

Un bon periodista, per tant, ha de tenir una veu personal?

És una qualitat que costa molt, perquè vivim envoltats d’informacions i d’opinions. Però sense formació i, sobretot, sense criteri propi, no anirà gaire lluny. Actualment, el periodisme s’ha socialitzat de tal manera que tothom pot fer circular el que vulgui: en què es diferenciarà el veritable periodista? Doncs no en la titulació, sinó en la capacitat de tractar les dades i d’interrelacionar-les. En aquests temps tan accelerats, l’anàlisi que es fa un matí pot quedar obsoleta a la tarda: ja no és com quan jo era jove, que el corresponsal a la millor s’equivocava però no per això deixava de ser la veu de referència d’un país. En altres paraules, avui en dia el corresponsal no té per què ser el primer a tenir la notícia.

Diria que abans el periodista tenia més llibertat?

Avui en dia, el corresponsal és on se’l necessita, i en qualsevol moment li poden trucar per encomanar-li trenta ratlles d’un tema i vint d’un altre. Això és així perquè a la informació s’hi pot accedir des de qualsevol indret; el que ha canviat és el paper del periodista, que ja no es limita a redactar una notícia, sinó que també l’ha de saber interpretar.

O sigui, un periodista lliure és un ciutadà culte.

Sí: pot semblar que la formació no es nota, però salta a la vista quan parteixes d’un altre text i et limites a modificar-li el títol. A Anglaterra no existeix la carrera de Periodisme: s’hi dediquen les persones que escriuen millor i que tenen prou cultura per interpretar la realitat. Justament, jo crec que el futur del periodisme passa per ajudar a entendre la realitat: les piulades estan molt bé per a una comunicació immediata, però el bon periodisme serà el que proporciona una anàlisi aprofundida. Més encara, el Twitter és ràpid i massiu, però en el fons, els qui decideixen el futur són els qui llegeixen el New York TimesThe Financial Times, o el Le Monde: són mitjans amb credibilitat i, sobretot, que tenen l’hàbit de presentar els temes amb molta professionalitat. I això costa.

Però darrerament s’ha començat a trencar el lligam entre periodisme i veritat

Exacte, ara hi ha una onada de notícies falses… I es preveu que el 2022, la meitat de les notícies seran falses. Però no podem acabar bé si confonem la gent: caldrà construir un debat social. Aquesta és una de les trampes del nostre món, que podem parlar de fets que no podem assegurar si han succeït. Sense anar més lluny, A pot fer una declaració, B comentar aquesta declaració, C comentar el comentari sobre la declaració… I arriba un punt que ja és igual què ha passat. La pregunta és: com administrarà la humanitat la complexitat en la qual ens hem ficat? De vegades sabem tantes coses que no sabem què passa.

En un món virtual, com han de ser els mitjans de comunicació?

El futur passa per aconseguir convertir les tecnologies en negoci. Hi haurà qui pagarà per llegir informació contrastada i detallada i qui només accedirà als diaris gratuïts. I no és que la premsa gratuïta no pugui ser veraç, però tracta els continguts d’una manera molt més diluïda. En altres paraules, la qualitat passa per eludir els blanc i negres i entrar a l’escala de grisos: els reportatges permeten entrar al detall, les notícies breus no.

Podríem dir que el periodista deixa les traces que després estudiaran els historiadors. És així?

Els periodistes fa l’esborrany, i els historiadors (primer un, després l’altre, i així successivament) el completen amb dades i relacions. Perquè mai està tot dit, però el periodista sovint veu coses sense gaudir de la distància necessària per entendre-les. Serà l’historiador qui aconseguirà la perspectiva necessària.

I quant a la diversitat lingüística, cap on creu que anirà el periodisme?

El periodista ha de dominar la llengua, això sens dubte. Però tampoc podem negar que un periodista del segle XXI que no sàpida anglès és com estudiant de la Salamanca del segle XIII que no sabés llatí. El món democràtic occidental s’expressa en anglès, si bé és possible que la Xina es mantingui com una potència equiparable als Estats Unitats. Però dubto que el xinès sobrepassi l’anglès.

Un dels temes que més preocupa la societat actual és la gestió de la immigració. Com a periodista, a quines conclusions ha pogut arribar?

La meva opinió és que les immigracions sempre són beneficioses per a la societat que les acull. Fins al 2005, a Catalunya hi va arribar un milió i mig de nouvinguts de totes les cultures, però aquest va ser el període de màxim creixement econòmic. Si ara marxessin tota aquesta gent, no sé com viuríem nosaltres. Si la població autòctona continua envellint, haurem de pagar per rebre ciutadans d’altres països. De moment la gent pot anar al metge, encara que sigui amb retard, però si ens en descuidem ens l’haurem de campar, com els americans. Al capdavall, la nostra comunitat té esquerdes, però encara funcionem.

I ara, jubilat, a què es dedica?

Ara faig de columnista, que és la situació més plàcida i més còmoda d’un periodista: no tens cap responsabilitat, simplement hi ha un forat diari que has d’omplir escrivint. Però, encara que estigui jubilat, continuo molt vinculat amb els companys i amb la propietat. Mai he deixat de passar-m’ho bé.

El columnisme és el seu gènere preferit, doncs?

M’hi sento molt còmode, però m’agrada que la gràcia del periodisme sigui que pots tocar molts gèneres, que no es tracta d’un ofici tancat. Ara bé, on em trobo millor ara mateix és en la literatura. No ho havia previst, però he passat a ser escriptor, i a mi em sembla que la literatura és la culminació del periodisme. A mi, m’ho sembla, eh…! Un llibre perdura més que un article.

Em fa pensar en Josep Maria de Sagarra, o en Josep Pla…

Estic molt enrere respecte a ells, perquè s’hi van dedicar més i perquè van viure altres temps. Per cert, Churchill va ser Premi Nobel de Literatura: molta gent no ho sap.

Vostè també ha escrit unes memòries.

Però només sobre la infància i l’adolescència. Volia deixar per escrit un món que ja no existeix.

No podem acabar aquesta entrevista sense parlar de Sant Gervasi. Quina opinió li mereix el barri?

Hi visc des de fa 33 anys, i és un barri que no para de transformar-se: deixant de banda que cada dia hi venen a treballar 15.000 persones només en servei domèstic (ho diu Bartolomé Criado), la plaça de Sant Gregori mai acaba de morir, i els darrers set i vuit anys han anat venint estrangers de parla anglesa… Penso també en la transformació de Piscines i Esports, en els cinemes… Ara han fet carrils per als cotxes i avingudes per a les bicicletes, i has de mirar que no t’atropellin… Bé, Sant Gervasi potser no és tan emblemàtic com Sarrià, però és un barri agradable, i una mica anglès, per cert: tothom es coneix, però tothom ho dissimula. Molts polítics viuen per aquesta zona, per cert…

Amb aquesta passejada periodística acabem l’entrevista d’aquest mes. Una entrevista que ens ha de fer pensar en el futur que s’acosta.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.