Fotografia del pintor, als 41 anys © Album Salón (1904)

Cultura

Antoni Tobella

Lluís Graner i Arrufí (1863-1929) va ser un dels primers artistes catalans del segle XX de projecció verdaderament internacional, fins i tot abans de Picasso. L’obra de Graner és ingent. Pintor ràpid i de traç precís, mestre dels efectes de llum, que sorgia en els seus quadres de manera insospitada, gran retratista i paisatgista… però avui inexplicablement oblidat.

Trobareu obra seva a Catalunya però, sobretot, arreu del continent americà, que ell va trepitjar i retratar des de Nova York i Califòrnia fins a Santiago de Xile, passant per l’Argentina, l’Uruguai, el Brasil, etc. A tots els grans museus d’aquests països pengen teles de Lluís Graner.

Potser un dels aspectes menys coneguts d’aquest artista és la seva estreta vinculació amb Sarrià i Sant Gervasi. Una vinculació que ja li venia del seu pare, Salvador Graner i Murlà (1820-1884), un comerciant originari del poblet de Sarrià que es va casar amb una barcelonina, Teresa Arrufí i Gabarró. La parella es va instal·lar al barri de Sant Pere, prop de l’actual Via Laietana. Van tenir quatre fills: Salvador, Ramon, Concepció i Lluís.

En algun moment, quan Graner devia tenir 10 o 11 anys, la família es traslladà a Sant Gervasi, al carrer Major 32, on el pare regentà un establiment, és probable que una bodega. Els Graner també van viure uns anys al carrer Orteu (actual Balmes) i al carrer del darrere, l’Espanya (actual Lincoln), entre Laforja i Madrazo. El pare, que tenia algun contacte comercial amb un senyor de Puerto Rico, decideix enviar-hi el jove Graner, qui amb 15 o 16 anys es troba “fent les Amèriques”. Passats cinc anys d’aventures, diversos oficis, penalitats, fam i malaltia, Lluís Graner torna a Sant Gervasi amb una idea clara: vol ser pintor, amb el consegüent desconcert familiar, sobretot de la mare. S’inscriu a Llotja amb 20 anys i als 23 comença la carrera com a pintor: obté una beca de la Diputació, i marxa a Madrid, on estudia de prop Velázquez. Després viurà a París i a Roma. Exposa a la sala Parés, obté una medalla de bronze a l’Exposició Universal de Barcelona (1888) i una menció d’honor a la Universal de París (1889). També exposa a Berlín, París, Munic i Düsseldorf; li plouen premis, reconeixements i encàrrecs.

Portal de la
torreta del carrer
Immaculada amb un forat en forma de cercle a la part superior que ella anomenà “la porta dels ocellets”

Es casa amb la gracienca Dolors Guardiola —amb qui tindrà sis fills— i el 1900 viuen a la plaça de Sarrià, 1. Tot sembla indicar que és l’edifici que feia cantonada amb el passeig de la Bonanova, on anys després hi hagué el Bar de la Plaça. L’any 1904 Graner, en el zenit de la glòria, decideix penjar els pinzells i i centrar els seus esforços en aconseguir una síntesi de l’art global. Engega un projecte on fusiona música, teatre, escenografia, pintura, cinema i literatura: la Sala Mercè, a la Rambla dels Estudis. Encarregarà el disseny de la sala al seu amic Antoni Gaudí (eren companys del Cercle Artístic de Sant Lluc des de 1899). Sembla que, aquest mateix any de 1904, Graner decideix comprar uns terrenys al carrer de Santa Eulàlia (actualment de la Immaculada) a tocar de l’Escola Pia, per fer-s’hi una torreta. I també n’encarrega a Antoni Gaudí el disseny i la construcció. Gaudí coneixia la zona, ja que poc abans havia estat treballant intensament en la construcció de la torre de Bellesguard.

 

S’inicien les obres amb la construcció d’una tanca de maçoneria (pedra i morter) amb ampli portal al xamfrà, i s’emplena la fonamentació. Pels esbossos s’endevina un estil que deixa entreveure les futures traces de la Casa Batlló, amb torrassa i creu de quatre braços incloses. Dissortadament, arran dels problemes econòmics de Graner, amb la Sala Mercè i amb una nova aventura teatral al Teatre Principal, Espectacles i Audicions Graner, la construcció de la torreta modernista es va haver d’aturar. L’any 1910, Graner s’embarca a fer les Amèriques, d’on tornarà divuit anys més tard, malalt i dèbil, el 1928. Finalment, mor el 7 de maig de 1929, als 66 anys. En un pòstum retorn, les seves despulles reposen al cementiri de Sant Gervasi… prop d’on Gaudí li projectà la torreta i d’on ell tingué la visió d’un pont, el de Sant Eulàlia, que havia d’enllaçar els barris de Sarrià i Sant Gervasi, on ell va estar tan vinculat.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here