Lluïsa Vidal, interiors femenins

reportatge: artistes de Sant Gervasi

Jesús Mestre Campi

El dijous 22 de setembre es va inaugurar al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) l’exposició “Lluïsa Vidal, pintora del modernisme”, i l’acte va comptar amb una conferència de la comissaria de la mostra, Consol Oltra, amb el títol “Lluïsa Vidal: veritat, emoció i bellesa”. Com va destacar Lluís Alabern, cap de Programació Cultural del Museu, en la presentació d’Oltra, aquesta exposició és la primera que el MNAC dedica monogràficament a una pintora. Se n’han fet altres on hi havia obres fetes per dones, però fins ara mai una artista n’havia estat la protagonista exclusiva. Una exposició d’una dona que mira el món de les dones.

Lluïsa Vidal i Puig (Barcelona 1876-1918), va ser una notable artista de l’època modernista que va viure part de la seva vida a Sant Gervasi. Fins fa poc, era una perfecta desconeguda i devem a Consol Oltra que ens la descobrís en el llibre Lluïsa Vidal. La mirada d’una dona, l’empremta d’una artista, publicada per l’editorial Salvatella l’any 2013. Aquest llibre és fruit d’un llarg i apassionat estudi sobre l’obra i la vida de Vidal, i a la Consol li va costar “deu i ajuda” poder-lo publicar. És un llibre d’una dona parlant de la vida d’una altra dona que era una artista gairebé desconeguda. Però el coratge de Consol va permetre donar a conèixer aquesta interessantíssima trajectòria de Lluïsa, que vam conèixer una mica millor en una exposició al Museu del Modernisme ara fa dos anys, i a qui ara cal posar-la en un lloc destacat en la història de l’art català. I l’exposició del MNAC és un pas decisiu per la seva plena recuperació.

Vidal va ser una dona moderna,
avançada al seu temps

Lluïsa Vidal és filla de Francesc Vidal i de Mercedes Puig, un matrimoni que ens defineix molt la burgesia barcelonina de la segona meitat del segle XIX, amb residència en una casa elegant al passeig de Gràcia. Ella era una dona instruïda i ell, fill d’un fuster ebenista del carrer Banys Nous, es va especialitzar a fer mobiliària de qualitat, molt valorat en els ambients burgesos de la ciutat. Va ser amic del joier Masriera, i Francesc Vidal i Frederic Masriera es van associar per formar un negoci d’indústries artístiques, inaugurat el 1879. Va ser un primer pas d’una expansió professional que va permetre a Francesc Vidal col·laborar amb artistes del modernisme com Antoni Gaudí, Josep Vilaseca i Alexandre de Riquer, i formar a Gaspar Homar, Santiago Marco i Josep Pascó, que van aprendre l’ofici al seu taller. També va ser un dels introductors del japonisme a Catalunya. La posició social dels Vidal Puig els va permetre construir, a final del segle XIX, una torre al passeig de Sant Gervasi, molt a prop del col·legi de Jesús-Maria.

La família Vidal Puig va tenir 12 fills, deu noies i dos nois, i Lluïsa era la segona. Tant els fills com les filles van rebre una educació humanística excel·lent, i Lluïsa va decidir de ben jove dedicar-se a la pintura, d’una manera professional, cosa gens corrent per les dones del seu temps. El 1900, amb la família, fa un primer viatge a París, i l’any següent s’instal·la a la capital francesa, el centre de l’art del món en aquells moments, un llarg any per completar la seva formació. Allà, lluny del control familiar, es va deslliurant de la tutela del pare, un patriarca molt estricte, i de la mà del mestre Eugène Carrière la seva obra pren més personalitat i solidesa. Hi ha una diferència important entre l’obra d’abans i de després de l’estada a París, sobretot pel que fa al tractament de la llum, però es reafirma l’interès de la pintora per la figura i, sobretot, els ambients femenins. Dóna menys prioritat al paisatge o a les natures mortes, i es concentri especialment en el retrat. Sobretot en el gest i la postura, i en l’emoció de la cara. És dels pocs artistes que s’atreveix a pintar figures somrient, mostrant les dents.

La trajectòria professional

En tornar a Barcelona, amb 25 anys complerts, Lluïsa fa realitat el somni de dedicar-se professionalment a la pintura. Fa exposicions monogràfiques a la Sala Parés i segueix retratant a personatges de la burgesia barcelonina, i, a partir de 1907, també col·labora amb la revista Feminal, suplement de La Il·lustració Catalana on coincideix amb dones com Carme Karr, Caterina Albert o Francesca Bonnemaison. També va col·laborar amb La Ilustración Artística i Hojas Selectas.

Són els anys del modernisme i la ciutat viu una profunda renovació social, política i artística: se supera l’encarcarament vuitcentista per obrir el pensament i la creació a unes perspectives més lliures i universals. I Lluïsa Vidal se’ns presenta com una dona moderna que descobrim fotografiada anant amb automòbil amb alguna de les seves germanes i obrint, al carrer Gran de Gràcia, una acadèmia on fa classe de pintura per a dones.

Lluïsa Vidal va morir a 42 anys, víctima de la grip espanyola. L’any següent la Sala Parés l’hi va dedicar una exposició pòstuma, però després sembla que una mena de forat negre s’endugués la seva vida i obra. Senzillament va desaparèixer: la seva obra, que Oltra considera superior a les 200 pintures ben acabades, està en la seva major part en mans privades, penjada en salons de la burgesia però fora de l’abast del públic. Fins i tot s’ha revenut, de vegades amb signatures falses —de Cases, Rusiñol, etc.—. Per això cal agrair molt l’esforç que s’ha fet per reunir aquestes 55 pintures i una colla de dibuixos que es poden veure fins al 15 de gener al MNAC on, a part de retrats, també hi ha molta obra amb interiors d’ambient íntim femení que, potser, és el que sorprèn més. Per ser molt autèntics i suggeridors del món de les dones, amb obres plenes de silenci i placidesa.