Opinió
Míriam Izquierdo
El moviment ocupa és un fenomen d’actualitat permanent. L’opinió social l’ha situat, darrerament, al punt de mira. Es tracta d’una matèria sobre la qual existeix una gran dosi de desinformació i confusió, especialment respecte a la resposta judicial a les ocupacions. I, en particular, sobre si existeix la possibilitat d’acudir a la via penal davant d’ocupacions d’habitatges il·legítimes, o si, al contrari, aquesta ha de ser subsidiària a la via civil. L’Audiència Provincial de Barcelona s’ha posicionat al respecte.
El delicte d’usurpació de bé immoble consisteix a ocupar un immoble, habitatge o edifici que no constitueixen estatge -doncs en cas que així fos, s’incorreria en un delicte de violació de domicili, el qual preveu penes més greus-, en contra de la voluntat del seu propietari.
El Tribunal Suprem, mitjançant la Sentència del 12 de novembre de 2014, va establir els criteris necessaris que es requereixen per incórrer en l’esmentat tipus penal:
a) L’ocupació, sense violència o intimidació, d’un immoble, habitatge o edifici que en aquest moment no constitueixi estatge d’alguna persona, realitzada amb certa vocació de permanència.
b) Que aquesta pertorbació possessòria pugui ser qualificada penalment com a ocupació, és a dir, que comporti un risc rellevant per la possessió del subjecte passiu sobre l’immoble afectat, que és el que dota de lesivitat i significació típica la conducta, per la qual cosa, les ocupacions ocasionals o esporàdiques, sense vocació de permanència o d’escassa intensitat, són alienes a l’àmbit d’aplicació del tipus.
c) Que el realitzador de l’ocupació no tingui títol jurídic que legitimi aquesta possessió, ja que en el cas que hagués estat autoritzat per ocupar l’immoble, encara que fos temporalment o en qualitat de precarista, l’acció no ha de considerar-se com a delictiva, i el titular haurà d’acudir a l’exercici de les accions civils procedents per recuperar la seva possessió.
d) Que consti la voluntat contrària a tolerar l’ocupació per part de la titular de l’immoble, bé abans de produir-se, bé després, el que especifica aquest article a contemplar el manteniment en l’edifici “contra la voluntat del seu titular”, voluntat que haurà estat expressa, sense que sigui necessari un requeriment o una denúncia imposada pel titular.
e) Que l’autor actuï amb dol, que abasta el coneixement de l’alienitat de l’immoble i de l’absència d’autorització, unit a la voluntat d’afectar el bé jurídic tutelat pel delicte, és a dir l’efectiva pertorbació de la possessió de titular de la finca ocupada.
L’Audiència Provincial de Barcelona ha estimat que, quan es compleixin els anteriors requisits, la via penal és una alternativa que no s’ha de descartar. A més, obre també la possibilitat d’acordar com a mesura cautelar el desallotjament immediat de l’habitatge (ex article 13 de la LECrim), ja que aquesta mesura seria adequada per donar fi a la comissió del fet delictiu. La sentència afegeix que, en el cas que es constatés que existeix l’ocupació il·legítima, aquesta de cap manera no ha de ser ni tolerada ni permesa.
Si es troba en aquesta situació, contacti amb nosaltres per comptar amb un advocat penalista de la seva zona que l’assessori en tot moment.
Míriam Izquierdo és advocada, criminòloga i especialitzada en Dret Penal al despatx Alonso-Cuevillas
