Luis de Eguílaz i l’Eulàlia, “una payesa de Sarriá”

Història

Carles Romaní

• Més articles de Veïns del Sarrià Desaparegut

L’Eulàlia és el personatge central de La payesa de Sarriá, obra dramàtica de l’escriptor Luis de Eguílaz (Sanlúcar de Barrameda, 1830 − Madrid, 1874), estrenada a Barcelona l’any 1860 i amb un llarg recorregut als teatres de Barcelona durant les dues dècades següents. Segons les indicacions a l’inici de l’obra, l’acció transcorre a finals del segle XV, a “la pintoresca población de San Vicente de Sarriá, que parece que duerme recostada en el monte que le sirve de lecho” (el Tibidabo, en el text). El decorat representa l’exterior d’una cabana “formada de cañas y paja, y basada en algunos fragmentos de ruinas”, situada en un camí que “se pierde por detrás de las desparramadas casas de Sarriá, y que conduce al monasterio de Pedralbes”.

L’Eulàlia és una jove òrfena i virtuosa –“tan pura como el sol”, diu un dels personatges−, acollida a la llar humil d’un bondadós pagès, en Jaume, que malviu del conreu de les seves vinyes. En absència del seu enamorat −en Roger, fill d’en Jaume−, l’Eulàlia rebutja pretendents de major fortuna. En un final previsible, descobreix qui és realment el seu pare i pot lliurar-se sense entrebancs a en Roger.

A més del significatiu i gens casual nom de la protagonista −que sembla anticipar la Laieta de J. V. Foix−, a l’obra es menciona repetidament un paisatge de vinyes, el principal conreu al Sarrià de mitjan segle XIX, i atzavares, tot sovint reproduïdes en dibuixos i gravats de l’època; la sonsònia de les campanes de Sant Vicenç i del monestir de Pedralbes delimita el tempo de la quotidianitat de la vila; i el Roger, en un cop de geni, fa un jurament per la creu de Llavallol, de Vallvidrera. 

Per això, és inevitable preguntar-se d’on li venia el coneixement del paisatge de Sarrià i de les seves rodalies, a Luis de Eguílaz, un jove escriptor gadità resident a Madrid, que començava a despuntar en les tertúlies literàries de la capital. Ni webs institucionals de l’àmbit literari, ni blogs especialitzats, ni fonts bibliogràfiques: només la premsa de l’època ens ajuda a comprendre la vinculació d’Eguilaz amb Sarrià i la raó per la qual una placeta de les Tres Torres porta el seu nom des de l’any 1922. 

Arran de la seva estrena, un crític teatral confirma que La payesa de Sarriá va ser escrita “en la misma pintoresca villa donde se desarrolla la acción”, i afegeix que “esta obra, con la que el autor ha querido rendir un homenaje de gratitud y admiración a Cataluña, llena de recuerdos históricos, y respirando por todas partes la atmósfera por que ha sido inspirada, puede decirse verdaderamente que es un drama catalán.” Aquest interès d’Eguílaz per la història catalana també el va subratllar una nota publicada al diari La Renaixensa amb motiu de la mort de l’autor: “Debem tributar un carinyós recort á la memoria del poeta que‘s complagué en buscar inspiració en l’historia catalana. Sabem que ha deixat inédit tant recomanable escritor un drama bassat en nostra cansó popular Lo comte Arnau.”

El lligam definitiu d’Eguílaz amb Sarrià

Resulten definitives per lligar Eguílaz a Sarrià, però, dues brevíssimes notes de premsa. En la primera, de 1863, s’informa que “El aplaudido autor dramático D. Luis de Eguilaz y la señorita doña Balbina Renart recibieron ayer la bendición nupcial en la iglesia de San Pablo de esta ciudad [Barcelona]”; en la segona, de 1902, Balbina és tractada de “distinguida dama sarrianesa”. Efectivament, Balbina Renart i Golíbar, nascuda a Sarrià el 1840 o 1841, era filla de Francesc Renart i Arús (Sarrià, 1783−?, 1853), arquitecte, urbanista, agrimensor i autor teatral, considerat per alguns, en aquell temps, com un dels pares del teatre català modern (segons els criteris del moment, és clar). El prestigi de Francesc Renart, tercera generació d’una nissaga de mestres d’obres de Sarrià, era enorme: membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres i de la Societat Econòmica d’Amics del País, membre fundador del Liceu −on va ser el primer mestre de declamació−, regidor de l’Ajuntament de Barcelona, responsable d’algunes remodelacions del port de Barcelona i de les canalitzacions del riu Besós i del Llobregat, projectista del cementiri de Sarrià, etc.

Significativament, l’edició impresa de La payesa de Sarriá, publicada el 1862, va ser dedicada per Eguílaz “a la memoria del distinguido artista y popular poeta catalán D. Francisco Renart”, que havia mort nou anys abans −quan la Balbina en tenia només dotze o tretze− sense poder veure la representació de l’obra ni assistir al casament de la filla. 

Aquesta dedicatòria, com la cronologia dels fets, suggereixen que Renart i Eguílaz podrien haver iniciat la relació a principis de la dècada dels cinquanta, durant una estada a Sarrià de l’autor andalús no recollida en la literatura especialitzada. Anys a venir, i després de la mort de Renart, Eguílaz hauria escrit l’obra a partir de l’experiència directa viscuda a la vila (les atzavares, la creu de Llavallol, etc.), on hauria conegut una joveníssima Balbina amb la qual s’hauria casat al cap dels anys.