Narració
Maite Pipó i Valls
Ell era alt, atractiu, elegant, simpàtic, educat i de casa bona. Ella guapa, atractiva, elegant, simpàtica, educada i de classe mitja… alta.
Estaven fets l’un per l’altre, però això ells no ho van saber fins que es van trobar aparellats en aquella taula d’un d’aquests dinars al que t’hi veus arrossegada tan si com no.
—Que és per una ONG, dona, no pots dir que no (pobrets orfes…), tu tan sensible a aquestes qüestions!
—Em dic Francesc. Jo, Elena.
Tan sols encaixar de mans i mirar-se i va saltar la «xispa». El dinar, els parlaments i els testimonis no anaven per ells. Abans d’acabar ja s’havien enamorat.
A la sortida, ell va insistir en acompanyar-la. Li oferí el braç. Estava tan elegant amb el seu bastó! Al taxi es van intercanviar els números del mòbil i ell va confessar-li fins a quin punt l’havia impressionat i li besà la mà.
En arribar, va baixar prest, rejovenit, a ajudar-la i acompanyar-la fins a l’entrada. Quedaren per un altre dia. Ja et trucaré. I se’n va anar.
I allà estava ella a la porta de la Residència Augusta Park, somrient, acomiadant-se amb la mà. Ell, mentre se n’anava, no va deixar de mirar-la. Ella no es mogué, no deixà de somriure ni de saludar-lo amb el cor bategant-li a 100 per hora (el cor no té edat…) fins que el taxi enfilà la Via Augusta perdent-se enmig de l’intens trànsit d’aquella hora de la tarda.
No es van tornar a veure mai mes. Llàstima de perdre’s el que podia haver estat el regal d’un amor inesperat en aquell moment de la seva vida!
