Semblances
Manuel Castellet
Manuel de Pedrolo no és només el Mecanoscrit del segon origen, com Antoine de Saint Exupéry no és només El Petit príncep. La producció literària de Pedrolo -poesia, teatre, narració curta, novel·la i assaig- compta amb més de 120 obres, i ell ha estat, junt amb Josep Pla, l’autor en llengua catalana més llegit.
Pedrolo va néixer l’1 d’abril de 1918 al Castell de l’Aranyó, al municipi dels Plans del Sió, a la Segarra, en una família de la baixa noblesa, propietaris rurals. Orfe de mare des de ben petit, amb el pare, un germà petit i una tia fixaren la seva residència a Tàrrega; vivien en una casa del carrer Major i ell estudiava als escolapis. Amb només 14 anys, amb la col·laboració d’un company, escriuria una farsa còmica, que es va estrenar al teatre de l’escola. Amb 17 anys va anar a Barcelona per acabar el batxillerat, a l’Institut Balmes, i seguir la carrera de metge, ja que volia ser psiquiatre. Però, per dos motius ben diferents, aquest camí es va estroncar: primer, perquè a Barcelona va descobrir la llibertat, freqüentava els billars, els cafè-concert, coneixia noies… i no estudiava; i en segon lloc, perquè al cap d’un any de ser a Barcelona, va esclatar la guerra civil. A Barcelona va fer amistat amb Josefina Fabregat i Xalmeta, una teixidora de Sants d’origen valencià, amb qui es casaria set anys més tard.
El 1936 inicià un període de sis anys forçat per la situació bèl·lica i militar. S’afilià a la CNT i exercí de mestre a Fígols, al Berguedà, però va ser mobilitzat i s’incorporà a l’Exèrcit Popular, a la branca d’artilleria, destinat com a sanitari als fronts de Falset, Figueres i Barcelona. Ell, un ateu declarat, s’emportà a la guerra, com a llibre de lectura, la Bíblia, perquè, segons explicaria, era el llibre més gruixut que tenia. Acabada la guerra, va evitar un possible exili gràcies a un aval que li va aconseguir el seu pare, però encara li faltava fer el servei militar, que va com- plir a Valladolid, des d’on escrivia profusament a la Josefina i on va escriure una novel·la que mai va publicar.
Malgrat els esforços del pare perquè el seu fill es casés amb una pubilla de casa rica, el noi va aconseguir casar-se amb la seva promesa; van viure uns anys a Tàrrega i el 1946 s’instal·laren a Barcelona, al número 9 del carrer de Calvet, a Galvany. Treballa en una agència d’assegurances, en una de publi- citat, en una agència laboral com a investigador privat i fa d’assessor literari, corrector de textos i altres feines editorials a l’editorial Albor. És quan comença a escriure: el primer llibre, el 1949, és un poemari titulat Ésser en el món, el primer recull de contes, titulat El premi literari i més coses, el 1953, i la primera novel·la, el 1954, Es vessa una sang fàcil, any en què amb Estrictament personal guanya el premi Joanot Martorell. Havia nascut un escriptor que ben aviat es consolidaria pel seu fort realisme i l’aventura de l’individu subjecte a la seva qualitat humana, amb totes les contradiccions que això implica. També va fer alguna aproximació a la literatura de l’absurd.
El contingut de les obres de Pedrolo no es corresponia ni amb la seva vida ni amb la de la seva família. Cultivava una literatura existencialista, analitzant sovint la manca de llibertat. Tenia com a referents alguns escriptors estrangers, com John Steinbeck, Henri Miller, John Dos Passos, William Faulkner i Jean-Paul Sartre. Hi ha dos temes importantíssims en el seu pensament: l’independentisme d’esquerres dels Països Catalans i l’alliberament de la dona.
A Pedrolo li interessava el marxisme per la seva idea econòmica, per la seva afirmació d’ateisme i pel seu mètode dialèctic. Respecte al fet nacional català, tenia una consciència clara de pertànyer a una comunitat nacional; no va acceptar mai la situació durant el franquisme i en pagà les conseqüències amb una censura brutal. A partir de la segona meitat dels anys setanta, fou extraordinàriament crític amb les institucions, amb els partits polítics i amb els mitjans de comunicació. Una bona mostra d’això és que, essent com era l’escriptor més prolífic de l’època, només fou entrevistat per TV3 una sola vegada. Era incòmode per a la intel·lectualitat pel que pensava, però també perquè no s’ajuntava mai amb el poder.
L’alliberament de la dona
L’alliberament de la dona és una constant en els seus escrits i novel·les. Els primers, als anys cinquanta i seixanta, reflectien la situació de repressió social a què la dona es veia sotmesa. Elles no podien triar, els homes ho feien per elles. Pedrolo descrivia d’una forma molt naturalista, sense morbositat, i d’una manera progressiva -a mesura que la censura ho permetia- les facultats de l’home i de la dona de fer-se feliços a través del sexe i admirava la capacitat sexual de la dona.
L’exemple més paradigmàtic d’això que acabem de dir serà el de l’Alba de Mecanoscrit del segon origen. Aquí la protagonista-heroïna és ella; el seu company només és necessari per fer-li un fill. Quan ell mor, ella continua sola amb el fill, i ell mateix li tornarà a donar fills. Aquesta novel·la ha estat traduïda a nou idiomes i fou incorporada com a lectura a l’ensenyament. És l’obra més llegida i més venuda -1.300.000 exemplars-, de la qual se’n produí una sèrie de televisió i una pel·lícula.
Però, Pedrolo també fou un gran articulista en nombroses publicacions i un prolífic traductor al català. Lector informador d’Edicions 62, passà a dirigir-hi “La Cua de Palla”, la primera col·lecció de novel·la negra en llengua catalana; a part de triar-ne els títols, sovint traduïa les obres i també hi aportà obra pròpia.
Pedrolo va guanyar més d’una desena de premis literaris i l’any 1979 Òmnium Cultural li atorgà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Morí d’un càncer a Barcelona el 26 de juny de 1990 i el març de 2019 les seves restes foren traslladades al cementiri d’Aranyó.
Justícia per a Pedrolo, Barcelona li ret homenatge amb una placa al carrer Calvet
