Cultura
Manuel Castellet
Si jo presentés Maria Girona com la muller d’Albert Ràfols-Casamada, potser molts lectors la reconeixerien exactament com la muller del pintor, escriptor, poeta i pedagog. I, efectivament, així va ser, 47 anys de matrimoni des del 1952, una llarga vida junts en què la pintura esdevingué mitjà de creixement, de complicitats i d’equilibris en la parella.
Però Maria Girona va tenir una vida i una personalitat pròpies, de les quals considero que val la pena parlar. Va néixer a Barcelona el 25 de març de 1921, va aprendre l’ofici de pintar al taller del seu oncle, Rafael Benet i Vancells, al carrer de Muntaner, a l’extrem sud-est del barri de Sant Gervasi, i a Tossa de Mar, on la família tenia casa. Uns inicis que va consolidar a l’Acadèmia Tàrrega, una escola de dibuix i pintura del carrer Plató, també a Sant Gervasi. Allà, va coincidir i conèixer qui seria el seu marit.
La Maria, l’Albert i altres artistes van formar el grup Els Vuit, i ella va començar la seva trajectòria professional amb una exposició col·lectiva del grup a la Sala Pictòria, a Barcelona, l’any 1946.
A finals dels anys 40, poc abans del casament amb Albert Ràfols, va iniciar una intensa activitat artística que la va dur durant cinc anys a França, Bèlgica, Holanda i Anglaterra i va exposar a Barcelona, a Madrid i a París, al Museu d’Art Modern, en l’exposició “Fleurs et nature mortes”. De caràcter observador, aprenia del seu entorn cultural, de les característiques històriques i de les seves experiències quotidianes. Els seus quadres cerquen la puresa i hi predomina el paisatge i els interiors i domina el color pla per damunt d’altres característiques, amb uns plantejaments plàstics que mostren la independència de l’artista.
La parella va anar a viure al quart segona del número 47 del carrer d’Escipió, al Putxet, novament a Sant Gervasi. Aquell edifici de cinc plantes es va convertir en un nucli d’art i cultura, ja que just a sota del seu pis s’hi van instal·lar el cosí de la Maria, Jordi Benet, i la seva muller, Mercè Domínguez, i al mateix replà que aquests, Jaume Sunyer, fill del pintor Joaquim Sunyer, i la seva muller Monique. Aquell nucli va durar gairebé 30 anys, fins que la Maria i l’Albert es van traslladar, primer, a una casa amb ascensor del mateix carrer Escipió i, després, a l’avinguda de la República Argentina.
Maria Girona fou cofundadora (l’any 1961) i professora de l’Escola Elisava, que impartia ensenyaments de disseny gràfic, disseny industrial i interiorisme. Fou creada en el marc de la Fundació Institució Cultural del CIC (també a Sant Gervasi), de la qual ella es va acabar separant, fins que l’any 1967, amb el seu marit i altres intel·lectuals, van crear l’escola Eina en una torre postmodernista de Sarrià. Predominaven a Eina les idees de la Bauhaus, en particular la Gestalttheorie (teoria de la forma), que es concretava en la desmaterialització de l’obra d’art i en la preponderància atorgada al concepte, més que no pas a l’objecte com a tal.
Compromesa amb Barcelona i amb Catalunya, l’any 1977 va rebre el Premi d’Arts Plàstiques de l’Ajuntament de Barcelona i l’any 1998 la Creu de Sant Jordi. L’any 2000 va donar a l’Institut d’Estudis Catalans l’oli sobre tela Flor blanca, que il·lustra aquesta nota biogràfica. Ens deixà a Barcelona el 8 de març de 2015, poc més de cinc anys després que el seu marit.
