Entrevista
Sergi Alemany
Maria Mercader és nascuda a Cartagena (Múrcia), però tres anys després ja vivia a Catalunya. Ha viscut a Badalona, Sant Adrià del Besòs i Vallvidrera, on va arribar el 2005 després de separar-se de la seva parella. “A Barcelona els lloguers eren molt cars, i buscant amb la meva filla una per la lletra A i l’altra per la V… va aparèixer un loft a un preu assequible a Vallvidrera.” De seguida va trobar feina al mercat, com a ajudant de cuina de la Teresa, i quan la instal·lació va tancar el 2009 va passar a treballar al bar Can Josean. El pas següent va ser el 2011, quan va entrar a formar part de la gestió del bar del Centre Cívic, que ara l’Ajuntament ha decidit tancar de manera prematura per unes obres que no començaran fins al febrer. Amb la pandèmia s’ha detectat que no hi ha prou obertures per ventilar. “El dia que vam tancar el bar la gent aplaudia i vaig plorar.” Potser alguns veïns ho desconeixen, però la Maria va començar treballant com a costurera i va passar un temps en una botiga de Versace a la plaça Francesc Macià. Mai havia treballat de cuinera, fins que va arribar a Vallvidrera. El seu somni, jubilar-se al bar.
T’has quedat sense ingressos.
Em queda un any per jubilar-me i no trobo feina enlloc. Qui contracta una persona a qui li queda un any per la jubilació? Visc sola, he de pagar un lloguer i no cobro res.
L’Ajuntament ha tancat per obres el teu bar.
Tanquen, i prou! Sense pensar en la gent que deixen tirada. Ja els vaig dir que tanco la porta del bar i estic independent de les obres al centre cívic, fins que toqui arreglar la nostra part. Un mes i mig tancat, sí, però no sis o vuit mesos.
Sou dos socis al bar.
Sí. Anem al 50 %. El soci (l’Aris) ha trobat feina. Ja està treballant.
Quant temps creus que pots aguantar?
No em veig així més de dos mesos. He de seguir pagant el lloguer del pis, els autònoms… són 1.000 euros tot plegat. Ja no em queda res dels estalvis que tenia: els vaig haver de tocar els sis mesos de l’any passat que el bar va estar tancat per la pandèmia i per la falta de ventilació a l’edifici.
“Confio que em donin el permís per instal·lar una food truck”
No vau reobrir el juny del 2020 com tothom, sinó al setembre.
I només amb la terrassa! Res d’interior, per les dificultats de ventilar el centre cívic. Els dies de pluja hem pogut fer tres taules sota cobert i prou. Els dies de fred la gent ha aguantat, gràcies a Déu. El poble s’ha bolcat amb el bar.
Què penses fer tots aquests mesos?
L’associació de veïns s’està movent per mi. M’han ajudat a demanar un permís per instal·lar una food truck a la terrassa els mesos que ens facin estar tancats. Perquè vegis com és el poble.
“Estàvem preparats per tancar el bar tres mesos, no més temps”
Una food truck?
Sí. Ja la tinc. Me la deixa la ‘Lola dels gelats’ per un preu mòdic. Em trec una assegurança i compro un cep per immobilitzar-la… i a fer anar la planxa com a mínim per fer entrepans calents! Almenys els divendres, que és quan es reuneixen tots els pares i mares amb els nens de l’escola, que els pugui donar servei. No tenen on més anar.
És la teva esperança?
Tinc esperança que l’Ajuntament cedeixi. Han fotut la pota. Estàvem preparats per tancar tres mesos quan comencessin les obres, però no més temps. No compto tornar a posar els peus al bar fins al setembre. (Districte parla de 14 setmanes d’obres al Centre Cívic de Vallvidrera a partir del febrer)
Et veus treballant amb la food truck.
Hi confio, si no, de què viuré? La idea és fer una mica el mateix menjar que al bar: ‘callos’, ensaladilla russa natural, croquetes casolanes, ous estrellats, braves… Faig les millors braves de Barcelona! Amb permís del Tomàs a Sarrià.
“Faig les millors braves de Barcelona!”
Com recordes l’últim (per ara) servei?
Vaig regalar un barril de cervesa que tenia obert i gelats als nens. Caducaven el 2023, però si em tallen el llum… La gent m’aplaudia quan tancava i vaig plorar. És una vergonya. Vallvidrera m’ha fet cuinera i vull seguir cuinant per al poble. Si cal, em jubilaré un any més tard, el desembre del 2023.
Creus que el poble us trobarà a faltar?
Aquí tots ens coneixem i fem costat. Nosaltres també hi ha dies que hem aguantat pel poble, fent només 50 euros. Els dissabtes i diumenges he obert sempre pel camp de futbol, perquè si no els pares no tenen on esmorzar tots junts. I de passada fem alguns diners més.
Sempre s’agraeix un ingrés extra.
Abans, el bar posava tota la cervesa de la Festa Major, i des de fa tres anys també en venen des de l’associació de veïns. A mi m’afecta, però no m’importa perquè ells també es volen guanyar uns diners. Això és un poble i parlant la gent s’entén.
Com està l’economia del bar?
Abans de la pandèmia, del bar en podíem viure tres famílies. Els dos socis i un treballador, el George. Ara l’haurem d’acomiadar i després tornar-lo a contractar. Té un nen de dos anys i una nena de nou mesos. Quan em jubili m’encantaria traspassar-li la meva part del negoci.
“M’encantaria traspassar-li el negoci al George”
Per algun motiu?
Perquè és una bellíssima persona i el poble l’aprecia. Va arribar de Nigèria i fa deu anys que treballa amb nosaltres. A més, vull que vingui la seva dona a aprendre a cuinar el meu menjar, ara que podran deixar la criatura a la guarderia.
Aquí mai falten criatures.
No. Amb tot l’espai que hi ha per córrer i el parc infantil al davant! Aquí els divendres a la tarda els nens demanen patates, crispetes i sucs… i els pares cervesa. Quan fa bon temps, costa fer-los fora a l’hora de tancar.
Va ser fàcil fer complir les normes de la pandèmia a la terrassa?
Feia quadrats a terra amb guix per marcar on havien d’anar les taules, i m’ho movien tot. Amb això t’ho dic tot. La gent necessitava socialitzar. Vaig estar temps sense anar a veure a la mare a Badalona per por a un possible contagi.
Hi ha clients especials?
No. Aquí tractem a tothom igual. Han vingut molt la Nora Navas, la Natàlia Sánchez, l’Aina Clotet o l’Ona Carbonell, totes amb els fills, però també la Paula, que amb 92 anys ve cada dia a fer el cafè, o una senyora que té alzheimer a qui de dilluns a divendres li feia el menjar per emportar. Un servei que ara no puc fer.
“A Vallvidrera i al bar, som una família”
Tens una desena de trones de nadó al bar!
Són donades per la gent del poble. Tothom que té nens me la porta i ja la deixa aquí. No em diguis que no és familiar, això. Jo només en vaig comprar tres!
Una gran relació amb els clients.
És que som una família.
Parles molt amb la gent que ve?
Et posaré un exemple. Durant un mes, vaig anar preguntant taula per taula qui preferia llet de civada i qui de soja. Sempre he procurat tenir de tot per als clients, però totes dues no les puc tenir perquè després se’m fan malbé.
Vull saber què va guanyar.
La civada… amb diferència. És igual que l’estèvia: no en puc tenir només per a un sol client perquè em surt molt cara.
Gràcies per l’estona, Maria.
A tu! Si em deixen posar la food truck, el primer barril de cervesa per als pares serà gratis. A partir del segon, ja el cobro (riu).
