Cultura
Roser Díaz
Com en una illa enmig de la ciutat, el pati de la Casa Usher es va convertir el dia 12 de juny en l’escenari de la presentació del llibre Fugir era el més bell que teníem, a càrrec de la seva autora Marta Marín-Dòmine i de l’editora Maria Bohigas. Encara que el llibre es va publicar el mes de gener, van trobar molt interessant fer ara una exposició d’alguns paràgrafs, interrelacionant amb l’opinió del públic.
Recuperar la memòria històrica familiar
L’autora d’aquest llibre, recomanat als lectors d’El Jardí per la Casa Usher, és l’escriptora catalana canadenca Marta Marín-Dòmine, professora de literatura, traductora i sobretot estudiosa de la memòria històrica. Fugir era el més bell que teníem es gesta a partir d’uns escrits que va deixar el seu pare, Joaquim Marín, narrant el periple que el va dur fins al Canadà i el procés d’integració dins d’una societat diferent.
L’obra ens parla d’exili, de la fugida forçosa per motius polítics, i es remunta al seu avi, un anarquista, que cansat de rodar pel món, decideix quedar-se a la Barcelona de la postguerra vivint com un drapaire. També ens parla de la memòria col·lectiva, aquella que queda amagada als buits dels arxius, i esbrina la idea de l’autoficció com a solució a un conflicte interior.
Marín-Dòmine busca, en la memòria un lligam familiar, i estudia, fins a quin punt, l’herència dels nostres avantpassats ens marquen la vida. El llibre és una declaració d’amor a la memòria del seu pare i extensivament a tots aquells exiliats. La recuperació de la memòria històrica, segons l’autora, no és la solució al que va passar, però és el primer pas de la reparació del mal que es va patir.
El llibre acaba amb una cita del diccionari de Covarrubias, on l’origen de la paraula «marrano» aplicada als jueus conversos, no és altra que el d’aquell que va per un camí equivocat. El llibre és una petita joia on sentiments íntims s’uneixen a un gran coneixement i una potent experiència vital.
