19.9 C
Sant Gervasi
| Diumenge 27 de setembre de 2020 |

Marta Marín-Dòmine presenta ‘Fugir era el més bell que teníem’ a Casa Usher

El llibre és una declaració d'amor a la memòria del seu pare i extensivament a tots els exiliats

Roser Díaz Martin
Vaig cursar els meus estudis a les Teresianes del carrer Ganduxer i he viscut tota la vida al barri. Vaig llicenciar-me en Geografia i Història a la Universitat de Barcelona i tinc el curs d’adaptació pedagògica. He treballat durant 32 anys en el món de les mudances, on encara soc comercial. M’agrada la poesia i l’any 2009 vaig publicar el poemari Por tísoy, sé túpor mi. He guanyat diversos Jocs Florals, i el juny del 2018 vaig obtenir el segon grau de xinès per la Universitat de Pequín. També em dedico a fer estudis històrics d’edificis de Barcelona per presentar a l’Ajuntament. I com no, col·laboro amb El Jardí des del juny del primer any que va sortir.

Cultura

Roser Díaz

Com en una illa enmig de la ciutat, el pati de la Casa Usher es va convertir el dia 12 de juny en l’escenari de la presentació del llibre Fugir era el més bell que teníem, a càrrec de la seva autora Marta Marín-Dòmine i de l’editora Maria Bohigas. Encara que el llibre es va publicar el mes de gener, van trobar molt interessant fer ara una exposició d’alguns paràgrafs, interrelacionant amb l’opinió del públic.

Recuperar la memòria històrica familiar

L’autora d’aquest llibre, recomanat als lectors d’El Jardí per la Casa Usher, és l’escriptora catalana canadenca Marta Marín-Dòmine, professora de literatura, traductora i sobretot estudiosa de la memòria històrica. Fugir era el més bell que teníem es gesta a partir d’uns escrits que va deixar el seu pare, Joaquim Marín, narrant el periple que el va dur fins al Canadà i el procés d’integració dins d’una societat diferent.

Publicitat

L’obra ens parla d’exili, de la fugida forçosa per motius polítics, i es remunta al seu avi, un anarquista, que cansat de rodar pel món, decideix quedar-se a la Barcelona de la postguerra vivint com un drapaire. També ens parla de la memòria col·lectiva, aquella que queda amagada als buits dels arxius, i esbrina la idea de l’autoficció com a solució a un conflicte interior.

Marín-Dòmine busca, en la memòria un lligam familiar, i estudia, fins a quin punt, l’herència dels nostres avantpassats ens marquen la vida. El llibre és una declaració d’amor a la memòria del seu pare i extensivament a tots aquells exiliats. La recuperació de la memòria històrica, segons l’autora, no és la solució al que va passar, però és el primer pas de la reparació del mal que es va patir.

El llibre acaba amb una cita del diccionari de Covarrubias, on l’origen de la paraula “marrano” aplicada als jueus conversos, no és altra que el d’aquell que va per un camí equivocat. El llibre és una petita joia on sentiments íntims s’uneixen a un gran coneixement i una potent experiència vital.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.