La mirada jove
Elena Bulet (@elenabulet)
Té 21 anys i és veí de Galvany. Estudia el Grau Superior en Il·luminació, captació i tractament d’imatge de l’Escola de Mitjans Audiovisuals (EMAV). Li agrada la fotografia documental. Vol aconseguir que l’espectador senti que està dins l’escena. Junt amb el seu col·lectiu, Le Freak, va guanyar dos premis en la darrera edició del festival In-Edit. Entre Nikon o Canon: Canon, per la seva colorimetria. L’objectiu: El 70-200 mm o el 10-18 mm, dos extrems.
Què és per tu la fotografia?
Per mi la fotografia és un llenguatge. Amb ella puc transmetre emocions i experiències que seria incapaç d’explicar amb paraules.
Quan vas començar a fer fotografia?
El 13 de desembre del 2015. Tot i que des dels 13 anys faig fotografies amb reflex.
Que concret.
Un grup de música que venia de Madrid ens va deixar passar al “backstage” per poder-los fer fotografies. El fet de poder viure aquella experiència em va despertar quelcom. Aleshores, vaig buscar formes de seguir-ho sentint.
Quin grup era?
The Secret Society. Potser tornen a Barcelona el 2019.
Quan mires pel visor…
No em transmet massa. No m’emociona el fet de tenir una càmera a la mà, sinó el fet que estàs captant.
Penges tot el que fas?
No, és com un poeta. Per treure un poema, n’haurà fet centenars abans. I no els treu tots. Les imatges són més fàcils de veure, perquè estem en una societat basada en imatges. Però això no vol dir que tot el que un faci s’hagi d’ensenyar.
Canvies segons el tipus de fotografia?
Si són manifestacions o concerts no. Perquè soc anònim en aquestes situacions. Ningú em coneix. És més fàcil passar desapercebut i captar les emocions de la gent.
I en l’arquitectura?
Aquí sí que canvia. Per fer algunes fotografies bones potser he d’estar una hora fent voltes a l’edifici fins que no trec la càmera.
Tres claus per una bona foto?
Fibonacci (riu). És una successió de números que en teoria representa la perfecció. La proporció àuria. Però aconseguir l’espiral dins les teves fotografies és molt complicat.
Esperava quelcom més a l’abast de tothom…
És broma. Llei dels 2/3, tenir la llum de cara o de costat a l’objecte que estàs fent i no passar-se obrint molt el diafragma.
“És lícit retocar imatges?
Evidentment. Però depèn del retoc i de la finalitat”
És lícit retocar imatges?
Evidentment. Però depèn del retoc i de la finalitat. Canvia si és fotoperiodisme o arquitectura o publicitat.
Què ha de tenir un bon fotògraf?
Molt de temps.
També has rodat diversos documentals… Quin és el rol que més t’agrada fer?
Foquista. Perquè no m’agrada tenir tanta responsabilitat. Estic allà igual, però m’ho passo bé a la meva bola.
El bon documental…
T’ha de respondre preguntes que no sabies que tenies.
Sembla un titular. El món de l’audiovisual és accessible?
Per estudiar, sí. Tot i que hi ha llocs elitistes que no tothom pot pagar. Una vegada en el món, són contactes. I entrar en el rodatge i fer la feina que et toca.
Es paga com toca?
Depèn de si és una feina tècnica, si portes el teu material perquè volen el tipus de foto o vídeo que tu fas o s’ha de llogar… Però sent jove, tot és més difícil.
Vau crear un col·lectiu…
Des de fa un any tenim “Le Freak”. Cobrim diversos concerts i esdeveniments del món de la música. Som tres persones i conjuntament hem fet diversos documentals. Estem intentant organitzar cicles i festivals.
Què heu produït amb Le Freak?
Tres documentals (un està a punt de sortir ara), dues entrevistes i un “aftermovie” d’un festival de Cerdanyola, organitzat per Amic Amiant. Ara també coorganitzem un concert a Sarrià per Festa Major, al Centre Cívic Casa Orlandai.
