Dimecres 24, juliol 2024
24.2 C
Sant Gervasi
24.1 C
Sarrià
Publicitat

‘Meandres del tedi lector’, un relat d’Elsa Corominas per als lectors d’El Jardí

Deixà la feina per convertir-se en vigilant de museu de la sala més recòndita i menys visitada, ideal per devorar llibres amb l’ajut d’un llumet de disseny danès

Publicat el 20.6.2024 10:00

El relat

Elsa Corominas

“¿Qué importa si uno es culto, está al día o ha leído todos los libros? Lo que importa es cómo se anda, cómo se ve, cómo se actúa, después de leer. Si leer nos hace, físicamente, más reales.” 

Publicitat

         (Gabriel Zaid, “Los demasiados libros”)

Publicitat

De nen no llegia gens. A casa seva hi havia tants llibres que ni tan sols els veia com a objectes apreciables. Li compraven edicions infantils dignes de col·leccionista i no en feia massa cas. Després a l’època de la primera joventut va llegir Cien años de soledad i va tenir uns anys de passió pels escriptors llatinoamericans, Paz, Fuentes, Rulfo, Sábato, Cortázar, Sabines, Villaurrutia, Pizarnik, Ibargüengoitia, Mastretta, Galeano, Poniatowska, Benedetti, Mistral, i el grandíssim Borges, la lectura d’El Aleph li va marcar bona part dels anys més esbojarrats de joventut.

Durant la carrera, com que militava políticament i li interessaven els temes socials, va abandonar la ficció i llegia assajos filosòfics, tractats polítics i teoria social. Eren èpoques d’estudi i de configuració de marcs teòrics i ideals polítics i només es regalava una novel·la breu de tant en tant, per relaxar-se una mica. A voltes també llegia algun poema. Un cop afluixà la febre política, en els primers anys d’incursió en el mercat laboral, com que tenia menys temps i menys arguments per llegir li va donar per pretendre escriure una novel·la i, després de passar per uns quants tallers més o menys institucionalitzats i de tocar unes quantes portes d’amistats per fer lectures de capítols i de familiars per demanar temps i suport, va desestimar les seves opcions de publicar. Aquesta frustració el va conduir a estar uns anys en què no llegia res. Es va enganxar a un parell de xarxes socials i no li quedava temps ni ganes per a les lectures; ja ni entrar a les llibreries li resultava plaent. Però aquesta tendència va tombar a partir de la pandèmia. Ell, com molta altra gent, va aprofitar el confinament forçós per revisar la seva vida de dalt a baix i per fer-se grans propòsits. Elaborà un símil mental entre les novel·les i les sèries i les pel·lícules i els contes o relats, i es va fer un calendari per no abusar de l’audiovisual respecte a la lectura, i per deixar espai als formats breus i no caure sempre en la sèrie de moltes temporades i la novel·la de més de quatre-centes pàgines, que deixaven poc espai vital per a la resta.

Quan no llegia, endreçava la seva biblioteca amb criteris diversos que anava variant, segons temàtica, per editorials, per ordre alfabètic de l’autoria. I en fer les endreces redescobria títols pendents de llegir que apilava a la tauleta de nit segons la intenció de prioritat, que també variava segons el dia. 

Va llegir tant durant el confinament que la tornada gradual al món ple de mascaretes i restriccions se li feia molt feixuga, sobretot per la quantitat d’interrupcions de les lectures que implicava. En general, ell ja detestava des de sempre que se li trenqués la solitud si no era per oferir-li una veritable companyia, i l’haver gaudit de la pausa vital que implicà el confinament ell tot sol en un pis petit però confortable, havia fet créixer aquest sentiment.

Els viatges en transport públic eren el seu gran aliat per llegir. A l’autobús procurava agafar un dels dos seients de davant, els més propers al conductor que, amb sort, queden com aïllats del brogit. Als trens i avions devorava novel·les, i si el viatge era de feina se les empescava per fer-lo a hores intempestives per no haver de compartir desplaçament amb algun company o companya que li suposaven conversar sobre qualsevol tema sense interès.

I enguany havia fet un pas més. Ja feia anys que tots els intents que feia de prosperar i ser reconegut professionalment s’ofegaven en un mar d’arguments relacionats amb les limitacions pressupostàries, aquestes eines de planificació econòmica que s’utilitzen com a aplanadores de motivacions laborals, així que un dia es va llevar decidit i va deixar la seva feina com a advocat expert en propietat intel·lectual a l’empresa on havia anat a parar només acabar els estudis. Tothom proper li ho havia desaconsellat, ets boig, aguanta, no facis res en calent, medita-ho, tal com està tot és un risc molt gran, etc., però ell ho tenia clar. Deixà la feina un dilluns qualsevol d’un mes qualsevol i la mateixa setmana ja començava la nova feina dels seus somnis lectors: vigilant de museu de la sala més recòndita i menys visitada, una que contenia una instal·lació postmoderna amb projector i llums tènues, ideal per devorar llibres en un racó poc transitat equipat amb una cadira plegable tipus director, de disseny clàssic, fabricada en fusta i loneta i amb l’ajut d’un llumet de LED ajustable i amb pinça de disseny danès.

Publicitat

Subscriu-t'hi

Dona suport al periodisme cooperatiu i de proximitat



PDF per 35€ l'any
PDF + PAPER per 50 € l'any

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.