Reportatge: dones
Juanjo Compairé
La Mercè és una d’aquelles dones que representen la Història viva del moviment feminista al nostre país. Podem dir que ha estat a totes les trinxeres, des de les Jornades Catalanes de la dona, ara fa més de 40 anys, passant per la coeducació com a professora de secundària. Ara és coordinadora de Ca la Dona i allà segueix en contacte amb les noies més joves que volen agafar el testimoni de la lluita feminista.
Ens vam conèixer quan ambdós érem professors implicats en la coeducació als nostres Instituts respectius. Ella era ja llavors una veu molt respectada i coneguda en aquest àmbit. Per a mi ha estat un plaer retrobar-me amb ella. Tot i que ella viu a l’Eixample, aquests dies ha passat per la Biblioteca “Joan Maragall” de Sant Gervasi per participar en una taula rodona amb motiu dels actes que commemoren l’aniversari d’aquelles Jornades que van representar el rellançament del moviment de les dones després de la lalrga nit fosca del franquisme.
Podries dibuixar a grans trets l’evolució dels feminismes al llarg d’aquests 40 anys a Catalunya?
No és gens fàcil, perquè els feminismes, així en plural, són diversos i, justament per això, han anat canviant i evolucionant amb el pas del temps, dels canvis generacionals i de la realitat social.
El feminisme dels anys 70 i 80 del segle passat tenia unes reivindicacions molt clares i urgents després de la dictadura franquista. Els canvis legals es van anar produint, amb més o menys encert, gràcies a la pressió del moviment feminista que, per la seva banda, anava aprofundint en els seus plantejaments i alhora s’anava diversificant, atesa la transversalitat de la realitat de les dones. També s’ha anat veient que les lleis i les formes institucionalitzades del feminisme no són suficients si no van acompanyades d’un radical canvi de mentalitat i d’una constant vigilància perquè es portin a terme i actuïn. Els conceptes d’igualtat i diferència que es vinculen al feminisme com a formes oposades de presentació ara ja s’accepta que són les dues cares del mateix full de paper i que, per tant, haurien de ser indestriables: la igualtat de drets i deures, per una banda i, per una altra, la diferència que cal que sigui reconeguda i valorada.
Com veus l’evolució del feminisme en aquests moments al nostre país? Estem en un moment d’estancament o de retrocés?
Les dones hem avançat molt i, malgrat que el progrés no sigui lineal ni tan ràpid com voldríem, cal reconèixer el camí positiu recorregut, però la veritat és que sempre hem d’estar en guàrdia per a defensar els canvis i actuar enfront de les forces socials reaccionàries.
Actualment és un moment molt interessant per tots els canvis socials que s’han produint els últims anys i cal recuperar i alhora replantejar molts aspectes de l’agenda feminista. És important la visibilització del fer i el dir de les dones i aquest protagonisme encara no s’ha assolit i l’androcentrisme continua sent dominant. També cal anar incorporant les aportacions de les dones originàries d’altres cultures i els reptes de les dones joves. Tota aquesta complexitat enriqueix el moviment feminista i fa que sigui més viu i necessari que mai.
Ha perdut una part del feminisme aquell esperit revulsiu o alternatiu? Per què?
Els feminismes no han perdut, en absolut, l’esperit de revolta i d’alternativa. Són vigents i actuals les consignes d’ “Un altre món és possible” i “Sense les dones no hi ha revolució”. Les formes d’expressió alternativa del moviment feminista s’han adaptat també als canvis dels temps i avui cal tenir en compte el món d’internet i veure altres maneres d’incidir socialment. Tot i així, el reconeixement d’una genealogia femenina és necessari per a poder avançar. El títol de les Jornades celebrades a principis de juny del 2016 en celebració dels 40 anys de feminisme a Catalunya, “Radical-ment feministes” precisament volia recollir la força de les arrels (radical) amb l’ímpetu prospectiu de la ment
Està costant connectar amb les noies més joves?
El diàleg intergeneracional és complex en tots els àmbits, però les dones joves van arribant al moviment feminista i l’enriqueixen amb noves formes d’activisme. Les joves d’ara tenen els models i contramodels de les seves àvies, mares i mestres i confiem que els serveixin per a tenir l’esperit crític per a saber què volen fer i ser com a dones amb plenitud de llibertat. Potser seria més fàcil la connexió, si al nostre país la coeducació fos una realitat, cosa que no és així, malgrat que hi hagi legislació en aquest sentit que promogui trencar els estereotips i els rols que discriminen en funció de sexe/gènere (llei del dret de les dones per a l’eradicació de la violència masclista, llei contra la lgtbifòbia, llei d’igualtat de dones i homes).
Per què creus que molts homes no acaben de veure’s interpel·lats per la crítica feminista?
Els homes han de fer el seu camí de desconstrucció de la masculinitat hegemònica basada en la misogínia i l’homofòbia. Les dones fa temps que vàrem emprendre aquesta tasca de desconstruir la feminitat estereotipada i repressora a partir de les paraules de Simone de Beauvoir: “no es neix dona, se n’esdevé”. Això és el que la crítica feminista proposa, però la veritat és que els homes no ho tenen fàcil perquè parteixen d’una situació “pretesament” privilegiada. L’autoconsciència i la sensibilització són processos lents, subtils, personals que costen de generalitzar.
T’has manifestat sempre optimista de cara al futur. Per què?
Sí que sóc optimista i penso en aquest altre món possible on dones i homes en tota la seva diversitat puguem viure lliurement i feliçment. És utòpic, però val la pena intentar-ho, perquè en el futur no es pugui dir de les dones de la nostra generació que, havent pogut fer tant, no ho vàrem intentar.
