La Mirada Jove
Sergi Alemany (@Sergi_Alemany)
Mireia Vilanova Broto, 24 anys, és una jove nascuda al barri de la Bonanova que va estudiar al Licreu Francès i després la carrera de Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), on es va graduar el 2017. Acte seguit, i gràcies a aplicar a una beca de La Caixa, va aconseguir accedir a un Màster en Producció de Cinema a la Universitat del Sud de Califòrnia (USC), la millor escola del setè art dels Estats Units. “Productora catalana i fanàtica de Meryl Streep”, així és com es descriu al seu perfil al compte de Twitter.
Productora de cinema a Los Angeles
No deixa de ser el meu somni. Ser directora de producció de rodatges. Estar a Los Angeles és sentir que estàs al centre d’aquest món. Ara mateix depenc d’un visat així que no sé quant temps podré quedar-me als Estats Units.
Cinema americà Vs. Cinema europeu
És clar que m’agradaria viure i treballar a Los Ángeles però si sortís una bona feina a Europa l’hauria d’avaluar. Una bona oportunitat és una bona oportunitat i vivim en un món molt globalitzat.
Com és rodar als Estats Units?
De manera legal, molt car. Després hi ha qui agafa una càmera i es planta enmig del carrer a Los Angeles. És una situació en què jo no em sentiria especialment còmode. Si tots ho féssim col·lapsaríem la ciutat.
“Sempre m’he volgut dedicar al cinema, des dels 13 anys”
D’on et surt la passió pel cinema?
El meu avi era molt fan del cinema clàssic i als 13 anys decideixo que m’hi vull dedicar. Em semblava una idea bastant poc realista, però per sort els meus pares sempre em van ajudar molt.
Què et passa a aquella edat?
És quan descobreixo a la Meryl Streep i es converteix en la meva ídola. Amb ella vaig descobrir tot el cinema dels anys 70 i 80. Ara la idolatro d’una manera més sana i adulta. [Riu]
“Vaig començar fent d’ajudant de producció a Barça TV mentre estudiava”
A la universitat ja treballaves?
Sí, compaginava estudis i feina. Vaig començar fent d’ajudant de producció a Barça TV amb el Llucià Ferrer, i al tercer curs marxo als Estats Units amb un conveni a la Universitat de Califòrnia a Los Angeles.
A Los Angeles tot comença a prendre sentit?
Em quedo fent pràctiques d’ajudant de producció pel documental The Beatles: Eight Days a Weeks, del Ron Howard, i després encara torno a Barcelona per graduar-me com m’exigia la universitat. Tenia clar però que en algun moment de la meva vida volia tornar als Estats Units.
I es fa realitat.
Sempre m’he volgut dedicar al cinema i aleshores Barcelona no estava tan oberta a l’audiovisual com ho pot estar ara. L’agost del 2018 torno a fer les maletes amb una beca de La Caixa i treballo en diferents productores, entre elles a Lions Gate, l’estudi que va fer La La Land.
“Ara treballo per desenvolupar ‘Two Sisters’, que serà el meu primer llargmetratge”
Dona i jove. Com ho vius?
És cert que és un sector que sempre ha estat més dominat pels homes però ara s’estan movent coses per posar-hi remei i arribar a un cert grau d’igualtat. Òbviament, encara queda bastant i les dones de fet formem part de les minories excloses.
És un repte marxar lluny de casa quan ets jove?
Al final és una qüestió que depèn d’un cert privilegi que un pugui tenir o no, i jo ho vaig poder fer gràcies a la beca. No per això cal restar valor a la gent que no pot marxar de la seva ciutat.
Ara ja tens una feina estable.
Des del gener sóc coordinadora de distribució de continguts per a l’Amèrica Llatina a l’estudi Entertainment One (eOne). Amb el panorama econòmic que se’ns presenta, tenir una feina estable dins del món de l’audiovisual, en la posició que sigui, sempre és benvingut.
Què més demanes als 25 anys?
En paral·lel a la meva feina, on hi dedico nou hores diàries, he estat produïnt projectes pel meu compte, tant aquí com a Barcelona. Aquest és un món molt competitiu i ara treballo per desenvolupar ‘Two Sisters’, que serà el meu primer llargmetratge: una pel·lícula.
“Em fa molta il·lusió fer el salt com a productora a projectes més grans”
Ja tens el guió?
Sí, escrit pel David Moragas, un director català que acaba d’estrenar ‘A Stormy Night’, la seva òpera prima, al Festival D’A. La intenció és seguir movent l’obra fins a obtenir els fons necessaris per rodar als Estats Units o bé a Europa. Em fa molta il·lusió fer el salt com a productora a projectes més grans.
A Barcelona treballes per un documental, ‘Els 14 del Portal’, que parla sobre els fets de Can Vies.
El vam iniciar fa tres anys amb l’Albert Raga, un director de Mollet, i ara sortint del confinament intentarem acabar-lo. També han estat uns anys una mica moguts.
Faries un documental sobre el teu barri?
Seria maco crear un record col·lectiu de Sarrià-Sant Gervasi per veure com han canviar les costums i la gent del barri. Al final són records que sinó s’acaben perdent i és una pena. I tota la meva família ha viscut aquí tota la vida, començant pels meus avis que eren d’Hort de la Vila.
“Seria maco crear un record col·lectiu de Sarrià-Sant Gervasi”
Què ha de tenir una bona productora?
Paciència i perseverança, però també conèixer els propis defectes per rodejar-se d’un equip humà que ajudi a compensar-ho. I molt important, saber identificar quines persones a nivell personal, més enllà del professional, val la pena que formin part d’un equip.
Has viscut la pandèmia de la covid-19 molt lluny de casa.
El primer mes de confinament va ser molt dur pensant que tenia la família a Barcelona, i que a més havien de venir per assistir a la graduació del Màster. El que més trobo a faltar de Barcelona és la ciutat en si mateixa.
Tornar seria un fracàs?
Si cal tornar a Barcelona o algun altre país d’Europa no serà la fi del món. No tindria la mateixa xarxa que he creat a Los Angeles però tot és començar de nou i buscar algú que et connecti a la roda del cinema. I demostrar que vals per això.
“Si cal tornar a Barcelona no serà la fi del món”
Un consell pels joves que vulguin fer cinema?
Que s’esforcin al màxim i sobretot no es rendeixen. Jo he arribat on estic ara després d’un procés de deu anys apostant per aquest món, i moltes vegades les coses no han sortit com a mi m’agradarien. Hi ha molts camins per poder-se dedicar a l’audiovisual i el més important és trobar-ne un que et doni sentit.
