Bartomeu Palau Redón (Barcelona 1936-2024) va morir el 10 de setembre d’enguany. Va ser diaca de l’arquebisbat de Barcelona i, sobretot, mestre i inspector d’ensenyament. L’any 1959 va entrar com a mestre a l’Escola Patmos, fundada per Emili Teixidor. El 1986 va guanyar les oposicions per ser inspector d’ensenyament, feina que va exercir fins a la seva jubilació, a principis del segle XXI.
Palau deia que el seu propòsit com a inspector era ajudar les escoles i defensar els mestres públics, un sector que coneixia molt bé. Sobre aquesta etapa va escriure un llibre interessant, Memòries heterodoxes d’un inspector d’ensenyament, que va publicar l’editorial La vocal de lis, el 2017. Aquesta feina li va permetre conèixer molts mestres i directors d’escoles de la ciutat.
Palau era un veí actiu del barri de Galvany. Va viure en el pis familiar del carrer Laforja, davant mateix del Mercat Galvany. Des d’El Jardí, vam tenir la sort de comptar amb ell com a col·laborador. Durant uns mesos del 2018, li vam publicar uns articles sobre semblances de directors d’escoles del districte de Sarrià – Sant Gervasi, com per exemple sobre Josep Oliveras i Cama, Josep M. Bosch i Torrens, Maite Gesa o el seu amic Emili Teixidor. Posteriorment, quan ja estava malalt, ens va fer arribar uns “records de joventut”, que parcialment també vam publicar.
Ara, com a homenatge, publiquem uns textos sobre personatges populars del seu barri.
El meu barri. Personatges populars del Camp de Galvany
Notes de Bartomeu Palau. Records de joventut dels anys quaranta i cinquanta
El «Tres Unces». El Tres Unces era un home enormement gros, que em penso que pesava més de cent quilos, i tothom el coneixia per aquest nom. Feia de paleta i en les seves hores lliures es dedicava a fer massatges, no per a la gent que cerca algues portades diàriament del mar Cantàbric, com diuen els diaris, o massatges fora de sèrie donats per autèntiques «geisses» en el seu art, sinó massatges per a la gent que, treballant, es torçava el peu o bé tenia reuma i dolor per les vegades que s’ajupien durant el dia. (Problemàtica mèdica que no crec que sigui la de la gent que avui visita les cases de massatges).
Sota casa meva vivia la Lola de l’Aigua Naf. El nom no sé d’on li venia, però la veritat és que era una dona que practicava cert tipus d’esperitisme, és a dir, s’adormia per parlar amb els esperits, per això hom la coneixia també com la Lola de les Nones, i els vailets del barri ens la miràvem com si fos una «meiga». Pels volts dels anys cinquanta, la Lola de l’Aigua Naf o la Lola de les Nones va anar a viure a París amb el seu fill, el qual tenia un càrrec important a la companyia de petrolis anglo-francesa B.P. L’any 1965, essent jo a la ciutat del Sena, vaig descobrir la seva adreça i la vaig visitar. Llavors em va semblar una velleta completament normal i molt afectuosa.
La Mandongui era un altre dels personatges del barri que malvivia fent feines per les cases, puix en el Camp d’en Galvany, malgrat ser un barri menestral, també hi havia categories i la gent que feia feines per les cases eren els «pàries» d’aquella petita societat. El nom de La Mandongui li venia del fet que la dona ho passava molt malament i quan anava a comprar a la tenda de queviures sempre hi tenia un llarg compte pendent. L’adroguer li preguntava quanta quantitat de pernil o del que fos, volia, i ell responia: «Pot ser que me’n dongui tres unces, pot ser que me’n dongui mitja terça, pot ser que me’n dongui…» És clar, com que tenia un compte pendent no s’atrevia a dir-ho amb l’aplom d’aquell que porta les butxaques plenes. Per això hom li va treure el nom de La Mandongui. La Mandongui, a qui també deien la Russa, va morir l’any 1993.
El senyor Viñas era un vellet que tenia una parada de «tebeos» al carrer Amigó entre Laforja i Molins de Rei (actualment carrer Madrazo). La taula amb els «tebeos» exposats la tenia al mig de la voravia, ja que al meu barri no hi havia quioscos prefabricats. Seia en una cadira mig esparracada. Era borni. Els nois del barri, amb els diners que les àvies solien donar-nos quan les anàvem a visitar, li compràvem tota mena de «tebeos». Recordo especialment els títols següents: El Capitán Maravillas, El Hombre Enmascarado, Rabanito y Cebollita, Juan Centellas, Roberto Alcázar y Pedrín, El Pequeño Sheriff, etc. En aquells anys els còmics eren tots en castellà i costaven vint o vint-i-cinc cèntims!
Com que el veiem molt vellet, des de la nostra perspectiva d’infants, el teníem per un home venerable i tots ens vam quedar de pedra quan ens vam assabentar que es casava precisament amb la «cupletista» de l’orquestra que va tocar aquell any a la Festa Major.
En aquella època de pudícia i manca de descucament públic, les cupletistes eren, als ulls dels infants, com el dimoni encarnat en una dona. Normalment, anaven molt pintades, galtes plenes de pólvores i llavis vermells, tenyides d’un ros cridaner i amb una desimboltura que feia esfereir totes les padrines del barri. Em tenien embadalit perquè, abans de desafinar pel micròfon, deien unes paraules i sempre parlaven de la darrera «tournée» que havien fet. Això d’una «tournée» em semblava molt important!. Les cupletistes no ensenyaven, lògicament, res de res, però la seva pitrera acostumava a ser exuberant i tot el conjunt d’elles mateixes era com un parany constant al sisè manament.
