18.7 C
Sant Gervasi
| Dilluns 28 de setembre de 2020 |

Morts d’histèria

"Fastigosa solidaritat de pijama i sabatilles, remugo" des de Sarrià

El Racó del Veïnat

Eduard Reig @Neuscatala1

–Pepita! –crido.

Sóc davant d’una casa del carrer Negrevernis a la vila de Sarrià. Una casa antiga, de façana esquerdada, finestres de vidre prim, persianes de fusta, balcó estret i amb les plantes a punt de florir.

Publicitat

–Qui és? –Un fil de veu traspassa la porta de balda doble, entreoberta.

–Qui vols que sigui!

La meva veïna surt abillada amb perruca de rínxols rossos, jersei càrdigan blau cel, pantalons marrons de lli i plantofes d’estampat escocès. Duu els llavis pintats de carmí.

–Ah, ets tu, i la gosseta, pensava que seria el mossèn.

He sortit a fer la compra amb la gossa, l’excusa perfecte per si m’encanto passejant i la policia militaritzada m’atura pel carrer.

–Vaig a comprar quatre coses, necessites res?

Goita! Ara que ho dius em podries agafar llet i aigua?

–Fet.

–Saps què? –fa ella amb un somriure murri que intenta amagar una dentadura oscada–. Avui és el meu aniversari.

–No em diguis! Per molts anys, Pepita!

–Vuitanta-tres i aquí segueixo.

–Només?

Riem.

–I mira que he enterrat al marit, al fill, a la sogra i a quatre germans.

La Pepita és una dona molt soferta i si em comença a explicar la seva vida, la desgràcia em traurà la poca alegria que m’imposo per sortir al carrer aquests dies de pandèmia. Ja hem parlat més d’una vegada de la mort del marit per una pneumònia, de com va perdre el fill en accident de moto, de com la seva mare les maltractava i de com els seus germans van fer, tots ells, vides desgraciades; alguns per la beguda, altres per circumstàncies adverses.

–Doncs va, ja que és el teu aniversari, deixa’m que et compri algun dolç del forn, et semblen un parell de croissants?

–No, no que aquests dies com què no camino, dec tenir el sucre pels núvols.

–Va, Pepita, que són vuitanta-tres i en Estat d’Alarma! Ni que sigui unes magdalenes.

–Bé, si insisteixes, a unes magdalenes no et diré pas que no.

Pico l’ullet i em dirigeixo al carrer Major. La gossa pixa i caga als escocells dels arbres de Plaça Ajuntament, recullo la tifa, la llenço a la brossa i m’arribo al Forn Vell. Aquests dies, la gent s’ha tornat boja, la fornera m’ho confirma no amb paraules, sinó per les bosses violàcies que li amarguen els ulls. A l’hora que vaig, quarts de vuit del vespre, no hi ha ningú, però el saqueig es fa evident. No hi ha croissants, ni dolços ni salats, ni tartaletes de poma, ni trenes de xocolata, ni coques de llardons, ni de crema, només queden les rampoines; quatre pans gallecs i per fortuna, un cistell de magdalenes. Jo volia de les farcides, però m’he de conformar amb les integrals. Vint magdalenes i la fornera em diu que n’havien fet més de dues-centes pel matí, que hi ha gent que se n’emporta com si hagués d’alimentar un regiment. En compro una dotzena, mitja per a la Pepita, mitja per a mi, m’acomiado amb un ànims, i baixo una mica més pel carrer Major, a mà dreta em queda el supermercat. No un supermercat d’aquests de cadena de supermercats, sinó el supermercat del barri, fundat l’any 1945, quan just s’acabava la Segona Guerra Mundial i el dictador Franco pescava truites tot cofoi arreu dels “lagos y ríos de España”.

Arribo al súper, però com què només poden entrar dos clients alhora i ja hi són dos, m’he d’esperar al carrer. Surt un i entro jo. Les dependentes i els reposadors van protegits amb guants, mascareta, també la clienta que va davant meu. La segueixo, doncs ens dirigim a la mateixa prestatgeria. Una dona rabassuda, ni molt gran ni molt jove, amb els cabells tenyits, abric xarolat, texans clars i botins amb plataforma. Porta el carro de la compra ple fins dalt i quan arriba a les aigües, només queden dos pacs de sis botelles, agafa els dos. Em puja la mosca al nas, m’indigno i esclato. Li dic que si s’ha begut l’enteniment i que a més d’egoista és una exagerada. Em mira amb cara estranyada, com si el boig fos jo.

–Què s’ha pensat! Que perquè té diners pot comprar tot el que vulgui? Què no hi és tota?

Sense esperar resposta i exercint la potestat que rau en la força bruta, li arranco dues botelles. Em torna a mirar com si l’estigués agredint.

–Ja pot fer escarafalls que al barri vivim molts més que els de la seva família, carai! Però a vostè tan se li en fot, veritat?

Li dono l’esquena i segueixo comprant. No trobo olives, no trobo llenties, no trobo cervesa i de la llista que m’havia fet, m’he de conformar amb mitja dotzena d’ous, un paquet de galetes, la llet desnatada i les dues botelles d’aigua. Percebo les queixes de la dona a la caixera, em mira rancuniosa. La caixera no comenta res i no sé quina expressió fa, rere la mascareta i amb els cabells coberts per una còfia.

La dona marxa i passo per caixa. Aquests dies, com qualsevol altre dia de l’any, faig compres petites, mai superiors als vint o trenta euros i pregunto una evidència, la gent compra molt més?

–Hi ha qui es gasta tres-cents euros de cop.

–Tres-cents euros a un súper? Què coi compren, deu unitats de cada cosa?

Ho dic per exagerar, però ella assenteix i aleshores sóc jo el que al·lucino. Veritablement, el virus matarà uns quants, però la histèria ens farà molt més mal. Com el govern no restringeixi les compres, per exemple, cobrant cinc vegades el valor real del producte a partir de la tercera unitat, ens quedarem sense existències, i aleshores, la rapinya passarà a ser vandalisme, perquè quan ens morim de gana, l’home deixa pas a la bèstia. De nou, jo sóc fort i no tinc por a embrutar-me les mans, però tants estudis, tants mèrits, tant cristianisme, tanta societat del “primer món” i quan les coses van maldades, la gent ja no només perd l’oremus, sinó que l’ànima se’ls hi torna un pou amb parets devorades pels fongs.

Torno a ca la Pepita, pico i li deixo l’ampolla d’aigua, el bric de llet i la bossa de magdalenes a la porta. Prenc distància, no la voldria contagiar. Abans de tornar a casa vaig a fer un darrer tomb amb la gossa, pujo a la placeta del Roser, li trec el dogal i ella surt disparada, fent un trotar de gossa vella; els primers tres metres saltironeja i després deixa caure el cap i ensuma en cercles. Se m’acosta un home alt, gras, de pell bruna.

Oiga, compadre! –per la llengua i la pronúncia dedueixo que no es d’aquí. La següent frase m’ho corrobora– No sabrá dónde puede dormir un mejicano, estoy buscando un tal Pedro.

Li comento que no conec el tal Pedro, que em doni més informació. M’explica que és un lloc on dormen els que “no tienen ni amigos ni techo”. Pels eufemismes i les robes encara prou netes penso que deu ser nou en això de ser un rodamon. En prou feines si va begut. L’acompanyo al Centre Parroquial Sant Vicenç i li dic que allí segur que saben indicar-li on és el tal Pedro i la seva casa de caritat. Amb posat agraït, em contestà:

Gracias, amiguito. Sabes, con lo del virus hay poca gente por la calle, y de los pocos que hay, ninguno se me acerca.

La gossa i jo el deixem amb el sacerdot que de seguida li sap indicar a on haurà de dirigir-se si vol dormir calent aquesta nit encara freda, la primera de primavera. Sonen les campanes, vuit vegades, i dels balcons s’escolten aplaudiments en solidaritat pels esforços dels equips mèdics contra el virus. Fastigosa solidaritat de pijama i sabatilles, remugo.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

1 COMENTARI

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.