14.6 C
Sant Gervasi
| Dimarts 24 de novembre de 2020 |

‘No cal anar a l’Havana’, un brindis per celebrar la vida i les havaneres

La Gleva Teatre ens proposa un calidoscopi al voltant del món de les havaneres amb l'obra 'No cal anar a L’Havana'

Juanjo Compairé García
Procedeixo del camp de l'ensenyament, on he exercit com a professor de Ciències Socials durant molts anys. A més, he estat coordinador de la revista "Hombres igualitarios", de l'associació que he impulsat, una associació d'homes per la igualtat. Ara m'encarrego de les tasques de comunicació d'aquesta entitat, coordinant un equip de voluntaris. A més, com a persona implicada en la vida de Sarrià, soci actiu de la casa Orlandai, interessat per la vida local, crec que en la recuperació dels valors comunitaris i de l'economia social està la clau del futur. Per aquesta raó des de fa més de dos anys col·laboro en la revista El Jardí i formo part de la cooperativa

Cultura

Juanjo Compairé

S’està tallant la transmissió del nostre patrimoni cultural? Aquesta llarga transmissió de cançons, dites, poemes i balls no troba ressò a les noves generacions? L’obra que presenta La Gleva Teatre pretén reivindicar les cançons heretades dels nostres avis, dels versos que van inspirar d’altres versos.

Sota la direcció de Joan Maria Segura i sobretot la direcció musical i composició de Bàrbara Granados veiem desenvolupada una idea de Cristina Arenas amb textos de Marc Artigau.

La taverna

El teatre esdevé durant hora i mitja una taverna com les que hi havia a Calella de Palafrugell. Una cambrera (Cristina Arenas, La bella Lola) i dos clients (Miquel Malirach i Josep Sobrevals). Ja se sap que una conversa -i més si és una de compassada amb vi i cremat- va encavalcant temes i temes, sense un ordre massa definit.

El públic forma part de la clientela, cantant i bevent. A més, atesa la calor imperant, rep de bon grat els ruixats d’aigua perfumada que els tres actors li dediquen de tant en tant. A l’entrada cadascú ha agafat un ventall -que retornarà en sortir- i un gotet de rom cremat que el sempre sol·lícit Albert de la Torre ha anat preparant en una mena de ritual. Per què hom pot sentir i cantar havaneres sense el perfum barrejat del cafè i la canyella?

Escena de taverna amb els tres actors de l’obra ©Juanjo Compairé

L’espectacle

Van desfilant esquetxos diversos, en un ordre molt caòtic: brindis per als pares de l’havanera catalana i per als poetes, des de Lorca a Vinyoli i Manel Forcano. Un repàs pels orígens, que semblen ser una contradansa anglesa del segle XVII, adaptada per músics cubans i convertida en ritme cocuyé, que arriba a Espanya a les revetlles i fins i tot es vesteix de gala en l’havanera de l’òpera Carmen -que sembla ser que Bizet va plagiar d’un músic basc, Iradier-. Un origen, doncs, mestís, com és mestís el poble cubà que li dona nom.

El ritme musical de l’espectacle no decau, aquí es veu el mestratge de la Bàrbara Granados. Les havaneres clàssiques dialoguen amb humor amb altres cançons que parlen del mar i amb textos de Josep Pla, que tant rebutjava el sentimentalisme, però que tant estimava Calella. Hi ha fins i tot un intent de desmitificació de les lletres, amb un toc feminista, però també una reivindicació de l’erotisme del balanceig, que ens porta a un altre gronxament, el de l’amor.

Miquel Malirach i Cristina Arenas ©Juanjo Compairé

Allà on -al meu entendre- el text grinyola una mica, és quan es vol posar seriós, abandona el to còmic i es posa a parlar de la mort i dels records. Sempre, però, amb un toc irònic: “Jo crec que ens morim poc. Perquè la mort és un acte de generositat”. Però el text, en conjunt, flueix molt bé, amb continus canvis de ritme que no deixen indiferent. De fet, el públic assistent no ha parat de riure i aplaudir.

Els actors

Josep Sobrevals, Miquel Malirach i Cristina Arenas ©Juanjo Compairé

A més de la direcció musical, l’èxit de l’obra, sens dubte, rau en la perícia dels tres actors, que, a més, són excel·lents cantants, especialment en Miquel Malirach, que fa una estimable versió de Vestida de nit, molt aplaudida. Destaca també l’expressivitat de la Cristina Arenas. Durant 90 minuts hem comprovat que No cal anar a L’Havana per gaudir d’una bona interpretació. I naturalment el ritual de xerrar, beure i cantar no podria acabar d’una altra manera que entonant tothom (actors i públic) la tornada d’El meu avi.

Si el text va fent giragonses -com ho fa una conversa de taverna-, a qui li importa? Com deia Pla: “No vaig comprendre res. Qui comprèn aquest món?”. Ja ho deia Mario Benedetti, en la seva bellíssima havanera, cantada per Serrat, que acabava així:

La noche es un sencillo complot contra la muerte
y hay mulatas en todos los puntos cardinales.

L’obra es representarà fins al 4 d’agost.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.