M. Antònia Font Fernández
El passat 4 de maig, la Biblioteca Joan Maragall va acollir una activitat que no podia tenir un escenari millor: Ignasi Moreta, especialista en l’autor que dóna nom a la biblioteca, va venir a llegir i a comentar alguns poemes. De Joan Maragall, no cal dir.
Els poemes que va recitar són «Oda infinita», «Excelsior», «Dimecres de Cendra. A una noia», «A un amic», «Haidé» i «Represa d’Haidé», «Cant espiritual» i «Oh, Dimecres de Cendra, que estens».
Molts santgervasiencs deveu saber que, per a Maragall, el poeta no era un creador tal com el concebem avui en dia, sinó un transmissor, en el sentit romàntic i vuitcentista. Però el que potser no sap tanta gent és que, contra el tòpic tan estès pel que fa als poetes i els intel·lectuals, la llengua de Maragall era com l’aigua: cristal·lina, neta, pura, tan vitalista com la seva concepció de vida.
No debades, alguns temes dels poemes indicats són l’amistat que cal cuidar, la crida a sortir de la zona de confort i la conveniència de cultivar la conversa desinteressada. I és que, si poséssim a la pràctica aquests temes, viuríem en el millor dels mons que defensa el «Cant espiritual», que potser és el poema més elegant de Maragall. En tot cas, i amb paraules d’«Excelsior»: ‘’no s’acaba el teu viatge, no s’acabarà mai més’’.
