Opinió
Miquel Saumell
Fa vint anys Catalunya tenia sis milions d’habitants; avui som vuit milions. A la ciutat de Barcelona un de cada quatre veïns ha nascut a l’estranger, i altres municipis catalans tenen una taxa molt superior. Són dades fredes, però que poden comportar problemes de convivència. Ara bé, alguns d’aquests problemes no existirien si les autoritats governessin aplicant el sentit comú. No estic insinuant que el motiu dels problemes de convivència a Catalunya siguin els estrangers que hi han vingut a viure, sinó que una de les causes la trobaríem en una actitud errònia per part de l’administració, massa permissiva cap als immigrants.
El problema sorgeix quan els governants no gosen imposar als nous catalans, hagin arribat de Montevideo, Ouagadougou, Shenzhen o Zamora, el compliment d’unes mínimes normes socials basades en el sentit comú. Les persones que, pel motiu que sigui, optin lliurement per canviar de lloc de residència, cal que s’adaptin a la realitat del lloc que han triat per viure, encara que no els agradi. Aquesta adaptació ha d’incloure el compromís de la persona nouvinguda d’aprendre, en un termini raonable de temps, la llengua pròpia del lloc que han escollit. En el cas de Catalunya, és molt positiu que l’administració faciliti l’aprenentatge del català; sortosament, ja ho fa.
“Franco va morir fa mig segle, però sovint sembla que el dictador encara controli com ha de funcionar la nostra societat”
Però, tot i això, alguns dirigents polítics es neguen a acceptar que a Catalunya tenim una determinada manera de fer les coses, i una llengua pròpia que s’està perdent, i es neguen a admetre que aquesta realitat comporta una combinació de drets i obligacions per a la gent que hi viu, incloent-hi les persones nouvingudes. Així, és un error aplicar la política del “laissez faire, laissez passer” que defensen alguns, allò tan pervers de “tu no cal que t’adaptis, que ja ens adaptarem nosaltres”. Els problemes de convivència es reduirien si els governants ho tinguessin present.
Franco va morir fa mig segle, però sovint sembla que el dictador encara controli com ha de funcionar la nostra societat. Reaccions imperatives del tipus “hable en castellano” per part de qualsevol persona que a Catalunya treballi de cara al públic, sigui nouvinguda o nascuda aquí, no s’haurien d’admetre mai. Però, a Catalunya, mentre alguns encara les practiquen, i sovint ho fan amb prepotència i mala educació, altres les accepten amb una normalitat molt difícil d’entendre.
“Davant l’evident menyspreu lingüístic, l’última cosa que s’ha de fer és abaixar el cap i canviar de llengua”
En aquestes situacions cal ser contundent en la resposta, però també hi podem posar una mica d’imaginació. Així, es pot optar per girar la truita i respondre “miri, jo l’espanyol ja l’entenc, ja, però no el parlo”. I és que davant d’un més que evident menyspreu lingüístic, l’última cosa que s’ha de fer és abaixar el cap i canviar de llengua. Si no ens defensem nosaltres, i això inclou la defensa de la llengua pròpia del país, no ens defensarà ningú.
Miquel Saumell es dedica al comerç exterior
