Semblances
Manuel Castellet
Filla de pare rus i mare persa, Olga Sacharoff va néixer el 28 de maig de 1889 a Tbilisi, Geòrgia, aleshores annexionada a l’Imperi Rus. Després d’estudiar durant anys a l’Escola de Belles Arts de la seva ciutat, quan tenia 20 anys va fer una curta estada a Munic, on descobrí l’expressionisme alemany que es plasmaria en diversos camps: arts plàstiques, arquitectura, literatura, música, cinema, teatre, dansa, fotografia, i, evidentment, la pintura, la branca que la va captivar.
Un any després, el 1911, va trobar a París el que ella cercava: un corrent artístic que pretenia despertar l’emoció de l’espectador amb obres sovint simbòliques i allunyades de l’impressionisme. Allà la captivaren les obres de Paul Cézanne i Henri Rousseau, morts tots dos cinc anys abans; l’un, postimpressionista i l’altre, un dels màxims representants de l’art naïf. Però Olga Sacharoff va fer un pas més enllà i, sense trencar amb cap moviment, evolucionà cap a un cubisme incipient que els experts anomenen protocubisme. Un corrent que pretenia desprendre’s de la tradició artística imperant a Europa emmirallant-se en altres cultures, com l’africana. Es tractava de donar més protagonisme a la geometria, tot distorsionant les imatges.
En esclatar la Primera Guerra Mundial, l’any 1915, es va traslladar amb la seva parella, el fotògraf i pintor Otto Lloyd, primer a Mallorca, després a Ceret -poble que s’havia convertit en la meca de l’avantguarda artística- i un any després, aconsellats per l’escultor Manuel Hugué, a Barcelona, una ciutat que amb els anys esdevindria casa seva. Tanmateix, però, de 1920 a 1940 viurà la major part del temps a París, tot i que quan podia passava part dels estius a Tossa de Mar. Això també va influir en la seva obra, que, progressivament, va fer un canvi estètic important.
Durant els anys vint, la seva obra era essencialment avantguardista, amb una característica molt pròpia en la cara dels seus personatges: els ulls quedaven buits i la pupil·la ocupava tota la còrnia, com si els personatges portessin una màscara; personatges hieràtics, voluntàriament inexpressius que conviuen en igualtat amb animals i plantes. Aquest element diferencial identificava les seves obres, que s’exposaren a París, Munic, Barcelona, Florència i Roma, entre d’altres.
Retornada a la seva casa del carrer de Manacor número 3, al barri del Putxet, un cop acabada la Guerra, va anar abandonant les audàcies més avantguardistes i va augmentar el pes de l’art naïf en les seves obres. Es convertiren en més poètiques i amables: paisatges, costums, persones… Podríem dir que esdevenen més pictòriques i refinades, una producció més decorativa i repetitiva, en resposta a la demanda d’aquell temps i, també, per integrar-se en el circuit de galeries més comercials, en aquells anys de Postguerra gens propicis a l’avantguardisme.
La seva casa es va convertir en un centre de reunió d’artistes i intel·lectuals de la Barcelona de postguerra, convertint aquest espai en un lloc mític de l’art català del segle XX, el grup que anomenaven La Colla, format per pintors, escultors, músics i crítics d’art com Carles A. Vila Arrufat, Josep Amat, Frederic Mompou, Rafael Llimona, Josep Llorens Artigas, Eduard Toldrà i molts altres, que es reunien en els seus salons i jardins per gaudir d’una estimulant conversa, així com dels exquisits plats que l’artista preparava; en la seva obra La Colla hi apareixen quaranta-una persones.
L’any 1939, ella i el seu marit van exposar a la Perls Gallery de Nova York, però Sacharoff exposava periòdicament a la Galeria Syra, a la planta baixa de la Casa Batlló. De la seva exposició a Syra del març de 1961, el crític d’art Juan Cortés escrivia a La Vanguardia: “Interiores de bosque, escenas de intimidad femenina, floreros y bodegones, bestias y composiciones de variada temática son los temas sobre los cuales desarrolla Olga Sacharoff su arte, sensitivo al extremo, pero al mismo tiempo sin asomo de alfeñicamiento por lado alguno. Antes bien, como demuestra irrebatiblemente en los retratos, de una intrínseca robustez que le permite fijar sus formas y construir sus estructuras, aún bajo el amable revestimiento de levedad con que las envuelve, como su franca mirada de enamoramiento por los hechizos de las cosas que la rodean no la lleva nunca a olvidar la ceñida interrogación de sus caracteres y accidentes”.
L’any 1943 va ser seleccionada per participar en el I Salón de los Once, que Eugeni d’Ors va organitzar a Madrid i el 1960 la Direcció General de Belles Arts li dedicà una antològica. Les seves obres i la seva influència en l’art català —al costat del seu marit, va formar part d’un grup d’avantguardistes estrangers fugitius de la Primera Guerra Mundial— la van fer mereixedora de la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona el 1964, tres anys abans de la seva mort, l’1 de març del 1967.