Turo Parc. Il·lustració de Javier Rodriguez Cambres

secció: Turó Parc

Javier Rodríguez Cambres

Entre el 20 de febrer i el 6 de març, el Centre Cívic Pere Pruna acull l’exposició Parlem de jardins?, una mostra preparada pel grup de treball de la seu de Sarrià-Sant Gervasi del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya en col·laboració amb l’Ajuntament del Districte, l’Escola Decroly de Barcelona i els laboratoris Pfizer.

La idea de l’exposició és fer un repàs a l’evolució del jardí com a disciplina artística, a la vegada que metàfora d’una vida millor. Això es fa des d’un triple vessant, tot passant revista a quines són les claus que ens permeten reconèixer i identificar els estils històrics en un jardí i com els jardins han estat vistos i interpretats per les diferents cultures, analitzant quina ha estat la relació entre la nostra ciutat i el món del jardí al llarg de la seva existència, i per últim donant unes pautes pràctiques i uns exemples de com mirar un jardí.

El fil conductor, o millor dit l’excusa, d’aquesta exposició són alguns elements triats dels nostres jardins, que en forma d’aquarel·les i fotografies ens aporten la mirada pictòrica i la visió personal dels autors de l’exposició, i que complementen la part escrita. És una exposició divulgativa que ens permet aproximar el públic en general i a les escoles del districte, en particular, als secrets del món creatiu dels jardins, tot aprofitant exemples concrets de jardins situats a la nostra ciutat com ara: La Tamarita, El Laberint, El Turó Parc o el Palau de Pedralbes, entre d’altres.

L’exposició, però fa una mirada molt més àmplia, al llarg dels 30 plafons que la conponen. En la primera part, es fa un repàs als estils històrics dels jardins, des dels mites del paradís fins als temps moderns. Segueix un àmbit dedicat als estils dels jardins de Barcelona, des de la ciutat romana al període democràtic actual. Aquestes parts de caràcter més teòric, en segueix una de més concreta dedicada a “Com mirar un jardí”, que se centra en l’anàlisi de vuit jardins de la ciutat, entre ells el del Turó Parc. La mostra acaba fent una valoració de la figura de Nicolau M. Rubió i Tudorí, veí de Sant Gervasi i la persona que ha consolidat el jardí mediterrani.

 

Jardins del Turó Parc

Turo Parc. Il·lustració de Javier Rodriguez Cambres
Turo Parc. Il·lustració de Javier Rodriguez Cambres

Com quasi tots els jardins de Rubió i Tudurí, també el del Turó és una lliçó viva de jardineria; combina de forma magistral i sempre amb un interès didàctic, algunes de les teories jardineres històriques que ell tan bé coneixia i que tan dominava. I per unir aquestes parts d’interpretació independent utilitza una tipologia de jardí ja existent, però que ell elabora i inventa, de lectura fàcil i absolutament arrelada en la tradició i en la memòria col·lectiva, com és el jardí mediterrani.

Jardí del Renaixement.
Jardí del Renaixement.

Per accedir al jardí Rubió i Tudurí decideix utilitzar el llenguatge barroc, això és perceptible en l’elecció de l’oval com a generatriu d’una geometria que s’eleva a partir d’ell i que es materialitza en la plaça i en la part de reixat que la tanca, i en la idea de perspectiva múltiple que es reconeix en les cinc portes i en les tantes fileres de roures retallades (mínima expressió de l’art de la topiària propi d’aquesta època) que apareixen un cop creuat el llindar del jardí, però també perquè, posa els ulls precisament en les fugues dels teatres clàssics, en una clara referència al teatre de la vida i a la teatralitat barroca.

A partir d’aquí has de travessar la matriu de jardí mediterrani que trava i connecta les parts diferenciables d’aquest jardí per arribar al segment que dedica Rubió a explicar-nos en què consisteix un jardí renaixentista de caire francès amb una certa sensibilitat de jardí andalusí.

Fixeu-vos que hem utilitzat tres categories o definicions de jardí per explicar el que Rubió i Tudurí ens proposa en la zona següent.

Veiem com, ordena simètricament a través d’un eix, que té en el seu extrem un motiu escultòric amb un discurs propi, uns elements naturals i d’altres artificials de geometria senzilla, amb unes vistes simples i tot i que partit en dos nivells per causa de la topografia, bastant ben connectats; i el més important, d’escala humana –la mida no és tan gran que ens faci perdre de vista els altres usuaris, ni els arbres tan grans que ens releguin a una posició secundària; es podria dir que l’escala elegida és l’adequada per relacionar les plantes amb els arbres i tot amb l’ésser humà. Fins aquí el punt de Renaixement, però també és francès, perquè té aquell punt de saló de passeig on uns van i altres vénen i on et pots asseure a observar. A més a més el declivi interior dels parterres en forma de
boulingrin
ens ho confirma.

Però encara n’hi ha més, el reguerol d’aigua que uneix els dos nivells d’aquesta part del jardí no deixa de ser una picada d’ullet a la cultura hispanoàrab i a l’univers simbòlic de l’Islam.

Sortim d’aquest ambient i sense adornar-nos-en, novament ens endinsem en el jardí mediterrani que aquí es fa més espès i ampli; suficient com per albergar el teatre de titelles, la placeta del quiosc i el cobert. La vegetació mediterrània a base de pins i d’heura li acaba de donar un toc melancòlic i una mica romàntic al paratge.

Arribats aquí, Rubió i Tudurí decideix explicar-nos què és un jardí de paisatge, o millor dit com l’entén ell, per la qual cosa aprofitant la presència de dos til·lers impressionants, obre una clariana al bosc i hi disposa un prat al més pur estil dels grans parcs anglesos i un estany amb nenúfars. Com que l’estany té una dimensió adequada, contribueix a realçar la vegetació que l’envolta i a introduir, amb els seus reflexos, una nota de color arran de terra. Més enllà la pista de patinatge i la zona de jocs infantils ens acompanyen, a través de la matriu de jardí mediterrani, cap a la sortida.

Volem fer una referència al joc que fa Rubió i Tudurí amb la composició cromàtica de les espècies; combina hàbilment els arbres i pensant en els seus colors particulars perquè les diferents tonalitats de verd ressaltin les unes sobre les altres –fins i tot perquè en les èpoques en que els arbres de fulla caduca perden les fulles- la composició no perdi valor; i sobre ells, com si es tractés d’un oli impressionista, algunes pinzellades de color que proporcionen els Prunus o les magnòlies o els massissos de flors de temporada.

No massa colors, però ben col·locats.

 

Parlem de jardins?

Autors

Textos: Javier Rodriguez Cambres

Aquarel·les i dubuixos: Javier Rodriguez Cambres

Fotografies: M. Antònia Varez Pastrana, Josetxo, Javier i Núria Rodriguez Cambres, Sofia Luqui Vallés

Proposta expositiva: Sofia Luqui Vallés, Raquel Calvo Sanchez

Desenvolupament pedagògic: Anna Lafuente, M.Antònia Valero, Marta Adroer, Jesús Esquinas, Cristi­na Mora i Rita Rodriguez Ribas

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here